TwitterFacebookYoutubeRSS

Rosa Serra - Classicisme i Contemporaneïtat

Cartell-Rosa-Serra

CLASSICISME I CONTEMPORANEÏTAT

Gaudi estètic. Aquestes escarides paraules defineixen d'allò més les sensacions que provoquen a qui s'acosta a contemplar l'obra escultòrica de Rosa Serra i Puigvert, vigatana per bressol, olotina per cor.

Gratificació visual i sensorial alhora que l'espectador assaboreix degut a la bellesa, i també la sensualitat, d'unes formes que troben en el cos humà -i en el femení ben especialment- el marc idoni on mostrar-se en plenitud. No és d'estranyar que aquestes recreacions, doncs, convidin a la manyaga, a la carícia, tal i com ella mateixa expressa:

«Les dones tenen més formes rodones i a mi m'agraden les formes rodones. I com que tinc la idea que les escultures es puguin tocar...»

I de la mà d'aquests mots descobrim què és allò que s'amaga sota la netedat i simplicitat volguda de les seves escultures, que no és altra cosa que el mestratge tècnic.

Lluny queden els dies en què, al taller de l'escultor Lluís Curós, Rosa Serra s'iniciava en el dur aprenentatge de saber extreure d'un bloc petri o d'un tou de fang, una forma, una figura... I qui havia de dir-li, a en Curós, que la seva deixebla seria, anys a venir, la veu més original i rompedora del llenguatge escultòric olotí i que, a més a més, li conferiria un ressò d'abast global on hi batega, però, l'hàlit del terrer.

Amb la distància del temps, com d'encertat se'ns revela l'elogi que li dedicà al seu dia l'esmolada ploma de Josep Pla:

«Aquesta senyora serà una de les més grans artistes del país!»

Els cisells, en les seves mans, depassen en molt la categoria d'eines per assolir la de gresol, on l'herència de la tradició escultòrica catalana -Clarà, Maillol- es fon amb l'harmonia i proporció dels mestres grecs -Policlet, Praxíteles- i amb el joc contundent de volum-buit propi de la modernitat d'Henry Moore, de qui es confessa deutora i admiradora.

I tot plegat, sense perdre la veu interior del seu tarannà creatiu, ans al contrari: del seu quefer en brolla una gènesi creativa que alena serenitat, tranquil·litat, equilibri. Rotunditat de volum, cert, però també l'elegant sinuositat de les corbes que condueixen a unes creacions nues de tot allò sobrer que en pugui destorbar la placidesa.

Darrerament, a la fredor del marbre o d'altres pedres hi ha sumat la novetat cromàtica i els materials sintètics, com ara les resines, el polièster, àdhuc l'alumini, als quals embelleix amb la vivor i la calidesa dels colors.

Vells i nous materials, polifonia de formes curulles de força, però també delicadament femenines... Un cant de música callada, d'acords silents: heus aquí l'obra de Rosa Serra.

Eusebi Puigdemunt i Puig
Sant Joan de les Abadesses, març 2018

Fotografies de la inauguració:

Rosa-Serra-01

Rosa-Serra-02

Rosa-Serra-03

Rosa-Serra-04

0
0
0
s2sdefault

Salvador Juanpere - ... cert fenomen que anomenem escultura

cartell-SALVADOR-JUANPERE

Quan Giacometti es referia a "un cert fenomen que anomenem escultura" ho feia per dir que havia començat a entendre allò que l'obsessionava: el sentit del seu ofici. La selecció d'obres de Salvador Juanpere que podem veure al claustre del Palau de l'Abadia esdevenen una mostra de l'interès de l'artista aquests últims anys per pensar en aquest fenomen.

A partir de la reflexió sobre els confins lingüístics, conceptuals i tècnics de l'escultura i establint un diàleg amb la història de l'art tot apropiant-se d'artistes com Bernini, Brancusi, Beuys, Bourgeois o el mateix Giacometti, l'artista inicia un joc meta-artístic en el qual rescata el virtuosisme tècnic per situar-se en un espai simbòlic i conceptual. En aquest lloc són indispensables de la mateixa manera la forma i la idea, i és per on l'artista transita mogut per una necessitat de treball manual i de pensament.

Juanpere recrea les seves eines, ens mostra els trossos de marbre sobrants d'altres escultures i redueix el seu espai de treball a blocs de pedra que transporta amb un transpalet. Amb aquestes mostres del fer diari de l'artista, el claustre esdevé una escenografia poètica del seu taller, un boci de l'espai-refugi des del qual l'escultor pensa i on esdevé, alhora, aïllat i permeable als fluxos de la vida. Al taller, a l'estudi, és on la quotidianitat uneix d'una manera màgica la inquietud intel·lectual amb allò més natural de l'ésser, el contacte amb la matèria, que Juanpere treballa amb les mans, les eines i el temps de la mateixa manera que un pagès dona forma a la terra.

Si al camp hom demana als déus o a la climatologia que el treball avanci, Juanpere evoca els seus homòlegs artistes i poetes i pensadors mitjançant el text, tensant a través del diàleg els postulats del barroc i de la modernitat per intentar desaprendre i entendre el treball escultòric. Com Giacometti, l'artista sembla dir-nos: "treballo per intentar comprendre el que passa", i per fer-ho engega una investigació que posa al centre l'objecte com a pensament.

Avui la fusta, el marbre i els dibuixos, un cop acabada la conversa amb els clàssics i la feixuga lluita amb les cavil·lacions de l'artista, resten – a cent quilòmetres de distància del seu taller – en un estat de repòs transcendent. Ajaguts damunt la penya, directament a terra o a tocar de la paret centenària mantenen, però, una actitud d'alerta: preparats per una nova batalla de relats amb l'espectador.

Des de les seves primeres escultures a la dècada dels 80 partint de referents de l'art povera i de la influència de Brancusi o Beuys, en els darrers anys, Salvador Juanpere ha dirigit el seu treball cap als mecanismes més instrumentals i formals del camp expandit de l'escultura i els girs metalingüístics dels seus processos. Un treball escultòric que combina amb referències a les grans figures de l'escultura occidental com Bernini, Brancusi, Giacometti, Beuys, Oteiza, Judd, Penone o altres. Juanpere ha dut la pràctica de l'escultura a totes les seves possibles aplicacions, des del treball a petita escala fins a l'escultura pública permanent. La seva obra figura en diverses col·leccions públiques i privades com el MACBA, La Fundació La Caixa, el MAMT, o La Fundació Vila Casas. Ha exposat individualment en nombroses galeries i té obra pública a Catalunya, Corea del Sud i Finlàndia.

Diana Juanpere Dunyó
Historiadora de l'art

Fotografies de la inauguració:

Salvador-Juanpere-1

Salvador-Juanpere-2

Salvador-Juanpere-3

Salvador-Juanpere-4

0
0
0
s2sdefault

Més articles...