TwitterFacebookYoutubeRSS

Jordi Isern - DSPR

110806 Jordi Isern. DSPR

Isern dota les seves figures de tants records com si haguessin viscut mil anys, els incrusta fragments de vida, dispersos, nebulosos, a vegades inquietants en la seva indesxifrable emergència, com l'escriptura en erupció d'un palimpsest, com una pleura observada a través d'una radiografia, però incita a fer-los dicibles, a donar-los un sentit, justament per mitjà d'aquest buit circumdant, un espai de transcendència que invoca el sagrat i, doncs, l'esperança d'una plenitud, d'una unitat. Ell parla de la "possibilitat del despertar de la consciència", en un procés que consisteix a buidar l'esser humà de tot element d'identitat per llavors "poder-lo reomplir de cosmos", o dit d'una altre manera: partint d'elements figuratius, arribar a una abstracció. Per això no li interessen el individus definits, només el seu cos, la carcassa sembrada d'imatges i signes, vencent el preciosisme de les seves extraordinàries facultats de dibuixant, que fan de les seves pintures uns artefactes encara més inquietants: tan perfectes, tan fotogràfiques, i al mateix temps, tan pocs explicites, tan pròximes a l'espectre i al misteri. En el seu treball més recent, la tendència s'accentua i s'obscureix: damunt el cos, la línea d'un altre cos, la silueta d'una altre criatura cridant-lo, sotjant-lo, esperant-lo. Cada vegada més sovint, Jordi Isern sent la temptació d'inscriure cossos dins dels altres cossos, uns rostres tatuats al pit o a les espatlles que quasi sempre es presenten meditabunds o extasiats, com si aspiressin la fragància d'alguna ombra fugissera abans no acabi d'esvanir-se. Són com fantasmes reclamant els seus drets de fer-se visibles damunt la matèria inerta, la música tènue, al límit d'apagar-se, d'un somni que es resisteix a desaparèixer. L'obra d'Isern té veritablement el poder de vivificar tot allò que semblava somort i exhaurit, totes aquelles imatges latents que secretament continuen respirant per dins, i ho fa a través només de fragments, un cap, un tors, una esquena nua envigorida per la introspecció i la soledat. Poques vegades la pintura contemporània haurà expressat l'anhel de completesa des d'una consciència tan honesta de la seva fragilitat.

 

Fotografies de la inauguració:

isern1

isern2

isern3

isern4

 

0
0
0
s2sdefault