En un poema de l'any 1914, Rilke, l'enlluernat, va escriure que "a tot ésser l'abraça un sol espai: el buit interior de l'univers". Pep Admetlla mira i llegeix. Devora Rilke amb idèntica passió amb què estudia la xarxa subterrània de venes i artèries o amb què dignifica el metall rovellat. Porta un llibre del poeta austríac ocult a la butxaca, marcat fins a l'extenuació, palpat amb un criteri transversal que tant el pot conduir a obrir un volum de neurologia, com a fer volar unes flors a l'interior d'un cub de formigó. Som davant d'un pensador de curiositat hiperactiva, un "metalingüista de les formes", segons l'amic Quim Español, que esquinça els compartiments estancs de cada disciplina, els travessa sense traumes, els barreja, n'extreu dreceres i en fa un de sol. Anatomia, arquitectura, pintura, disseny, física, matemàtiques, mística, poesia... El cervell d'en Pep Admetlla funciona com un calidoscopi polièdric, capaç d'integrar elements presumptament distants (i, àdhuc, contradictoris i contraindicats) i multiplicar els hemisferis sense la presència de llacunes ni caps solts. El nexe li és innat, i l'única possibilitat és -a la manera de l'I Ching- la impossibilitat i la mutació permanent. El seu projecte vital (i virtual, en tant que mental) és la creació d'una ciutat impossible, connectada per concepte i, en essència, amb els capítols inacabats de Les ciutats invisibles (1972) de l'admirat Calvino, que alhora és una reescriptura del Llibre de les meravelles del món de Marco Polo. Cada rastre, cada llavor, cada esbós, cada maqueta, cada obra d'en Pep Admetlla amaga el codi genètic sencer del seu espai de coneixement: la primera exposició, "Egipte", evocava una ciutat formalment articulada enmig del desert.
Una realitat artística sense en Pep Admetlla seria grisa i avorrida, monolítica i tramposa. Els petits registres de tot el que imagina s'uneixen i es concreten en un objecte físic newtonià. Com un conglomerat d'elements quàntics que no hi són, aquestes obres que deixaten els rastres mentals il·luminats s'han de cosificar i fer realitat provisional, amb matèria, en les "anarquitectures" i les estructures transitables, en l'articulació d'energies i en l'estètica relacional. El resultat és un altre món que conté tota la "intrahistòria", un cosmos combinatori que investiga l'escultura des dels mecanismes de l'escultura, que fa avinent la tècnica i l'ofici però també les coordenades estètiques que l'han conduït al seu resultat sempre obert. I la reflexió, fonda, sobre la solitud, la neurosi, la por, la descreença i el rigor de la creació (i de l'ésser) en unes maquetes i algunes peces sempre provisionals, incertes, fortuïtes. Aïllades.
L'exposició arrenca amb un autoretrat que inclou una pintura: la còpia de la Natura morta amb cistella de fruites (1599) de Caravaggio, hostatjat a la Pinacoteca Ambrosiana de Milà. El jo, a partir d'ara, desapareix, es fa i es perfà segons l'impuls, segons el clima del duel amb el fet creatiu, segons l'humor dels dubtes. Pep Admetlla no compila res. Una antologia seria un absurd irrisori: tot són maquetes de projectes, plànols, conceptes, dibuixos que celebren l'ara i l'aquí d'aquest enlloc que permet sentir, abandonar, "reelaborar". Com l'amor-passió que defuig la cotilla i el verí de la pauta. La casa del poeta, el cervell fumerós, el blau elèctric de l'hipotàlem, els punts vermells per no marcar el límit, la llibertat dels cilindres, les xarxes articulades i les desarticulades, xifres i lletres pertot, codis de l'inconegut i efectes de percepció simultanis, relectura de Bernini i de Prigogine, caos per endreçar-nos. La dificultat és la millor eina d'accés al coneixement global del món. Pep Admetlla no admet la lectura fàcil, el llenguatge ordinari ni la interpretació unidireccional. No hi ha bellesa sense cultura.
Ara, el Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses ofereix a Pep Admetlla aquest enlloc que necessiten les seves peces per respirar. El seu claustre romànic conviurà amb la modernitat intemporal de l'art d'un dels bons i, de ben segur, les pedres de l'espai i les escultures del no-espai acabaran compartint un mateix llenguatge. L'anatomia i el coneixement s'alimenten d'una transversalitat que els fa de cèl·lula mare, així com la llum -anhelada mitjancera apresa de Caravaggio- és intangible. Malgrat aquest presumpte topall, Pep Admetlla la recrea a partir d'escletxes i forats, la filtra entre formigons, la rebota des de l'univers, la concentra en unes peces que poetitzen la possibilitat. La suggereix i dóna resposta. Som enlloc. Som enlloc de la mateixa manera que som ningú. Amb permanència.
Anna Carreras
Fotografies de la inauguració:
