Al pie del monte Gais, habiendo pasado ya de la yerma pantanosa a la más fértil tierra arcillosa, discurre el Salzach al atardecer. Allí, en la ribera del río, a la altura de ese peón llamado "roca primitiva", me vino una vez al encuentro un hombre que, mirando el peñón levemente sobresaliente y las oquedades en él socavadas, dijo: "El mundo es antiguo, ¿verdad, señor Loser?".
Peter Handke, El chino del dolor
És el món de Mayte Vieta un estat de somni que esquiva la insuportable levitat de l'ésser?
D'ençà dels seus inicis, el treball de Mayte Vieta (Blanes, 1971) ha estat centrat en la plasmació de mons atemporals que desprenen una gèlida sensació de solitud; fragments de vida, de memòria i de presència es dissolen en la immensitat de la natura. I, on s'amaga l'instant? Aquelles partícules de temps que contenen tot allò que no té cabuda en la forma, com la levitat o la fragilitat, i que obren un abisme entre el moment viscut i la imatge retratada. El cos, inert i nu, levita ara enmig de la foscor de l'oceà en un gest que ens remet a l'origen i que se sap sotmès a la voluntat de la natura.
Les set obres que componen la sèrie "Cuerpos de luz" funcionen a mode de seqüència; intervals, moments, segons que evoquen el temps fugit i que ens situen just en el llindar que limita realitat i ficció. La dificultat del procés de treball d'aquesta sèrie —elaborada en la foscor de la nit d'un mes de novembre al mar de Blanes— no és un fet aïllat en la trajectòria de Vieta; la necessitat de localitzar territoris concrets, sovint somiats, la condueixen als confins de la terra en un posicionament de constatació que l'home queda reduït davant la incommensurable majestuositat de la natura.
Les pulsions romàntiques de l'obra de Mayte Vieta repten l'espectador a trobar la manera de conciliar un sentiment de desemparament extrem amb la voluntat de participar en la immensitat de l'univers; una tensió que ens remet a El monjo contemplant el mar, de Caspar David Friedrich, obra arquetípica en la representació d'una voluntat humana que troba els seus límits en la determinació còsmica. La dualitat: desproveït de tot artifici, el cos es concentra i s'estén, s'abandona i es recupera, en una dansa que se situa a mig camí entre l'inconscient i el món tangible. Tanmateix, el cos en l'obra de Vieta i a diferència de la figura de Friedrich, expressa un sentiment de pèrdua que es reflecteix en la recerca constant d'un retorn a un estadi de primigènia gestació.
Natàlia Chocarro Bosom
Fundació Vila Casas