Relació de les exposicions realitzades a l'Espai Art Abadia per ordre temporal d'exhibició a la galeria d'art de Sant Joan de les Abadesses
Des de mitjans dels anys seixanta, Josep Vernis ha bastit una producció artística rigorosa i coherent, fonamentada en la tensió dialèctica entre els elements formals del seu llenguatge plàstic: línia i color, figuració i abstracció, suport, textura i matèria. La seva eclosió com artista es produeix en un moment en què es viu el declivi dels informalismes -les abstraccions lírica i matèrica- i la recuperació de la figuració des de postulats diferents, fins i tot oposats: des de la iconografia freda i industrial del Pop-Art anglo-nordamericà, a les deformacions de matriu expressionista de la Nova Figuració centreuropea. La pintura de Vernis parteix inicialment d'aquest paisatge estilístic espigolant elements de procedència diversa, per a crear-ne una síntesi personal i un projecte artístic complex i estimulant. Des de la figuració deformada de Picasso -una influència, la cubista, de l'escola de Belles Arts-, a l'expressionisme lineal dels neofiguratius, i sense oblidar la impregnació de l'informalisme matèric, cabdal a Catalunya a través del mestratge que exerceix l'obra d'Antoni Tàpies.
Amb aquests vímets heterogenis, el llenguatge pictòric de Vernis està servit i a punt d'aixecar el vol. El conflicte, les tensions formals, seran un dels eixos vertebradors del llenguatge visual de Josep Vernis: tensió entre figuració i abstracció; entre l'orgànic i el geomètric; la dialèctica visual entre la línia i el color -entre el dibuix i la pintura-; la dicotomia entre la planitud del suport i les textures i materialitat de la pasta pictòrica, dels pigments. Fins i tot els contrastos violents en l'ús de gammes cromàtiques complementàries i la presència de colors agres, gairebé àcids. Tot remet a una obra crua i violenta, però a l'ensems poètica. Una poètica dominada per l'expressivitat, per la voluntat de formalitzar, de fer aflorar visualment, una realitat tan aspra com els colors i les línies amb els quals es representa.
Pel que fa als aspectes temàtics de la seva pintura, a partir d'una constant estilística expressionista, que el pas dels anys ha temperat, l'obra de Vernis cristal·litza en un tractament de la figura humana fragmentada i descontextualitzada, depurada de derives narratives i de tot allò anecdòtic. L'agressivitat de les interaccions entre les formes, com al·legoria visual de la violència en les relacions humanes, interpersonals -l'apel·lació al sexe, omnipresent en bona part de la seva producció- o socials; el crit; el dolor; la vida; la mort fins i tot. Vernis utilitza sovint algunes figures d'arrel clàssica, com ara Ícar, el brau o el Minotaure. Aquest darrer molt abundós en tota la seva obra, símbol i síntesi del component animal que nia en tot allò humà. Però, artista creador d'imatges potents i poc procliu al discurs i a la narració, utilitza aquests components mitològics com a dipòsits culturals i com a coartada per a la concreció visual del seu pensament, més que pel seu valor i contingut com a símbols literaris.
Respecte a les tècniques i materials, Vernis gaudeix d'una bona base adquirida durant la seva formació, i que ha projectat durant molts anys en la pedagogia artística, en els nivells de l'ensenyament secundari i universitari. Els seus procediments pictòrics són una síntesi entre tradició i modernitat. Parteix de la pintura a l'oli i els acrílics, que aplica en masses de colors, tan aviat espessos i texturats, com fluids o aplicats en forma de regalims i degoteigs. La utilització de nous materials, com els vernissos, ceres, òxids, ..., ha anat en paral·lel a la incorporació progressiva d'elements tridimensionals, que va obrir una via cap al collage i que ha desembocat en el relleu, en peces construïdes a base de vogits de fusta i on s'emfasitza la planimetria per damunt del color.
En els darrers anys, l'obra de Josep Vernis ha evolucionat cap a un enriquiment de la seva paleta cromàtica en detriment de la intensitat dramàtica en l'ús del color. També hi és present un cert gust per la valoració de l'objecte. Sobretot en les construccions a partir de fustes trobades i engalzades.
Un darrer element fonamental en l'obra de Vernis, és el fort component ètic que es deriva de la seva producció, però també de la seva actitud com a artista, i que s'ha traduït en la projecció cívica i social de la seva obra. Projecció concretada en camps tan variats com l'escenografia, el disseny d'interiors, el gravat, el cartellisme i l'obra pública en els formats de pintura mural i escultura. Tot plegat, conforma una obra marcada pel rigor i la coherència, tant estètica, com social i nacional.
Miquel Pérez i Mas
Professor d'Educació Artística a la Universitat de Vic
Fotografies de la inauguració:
El seu viatge és precisament anar a l'encontre d'un mateix. També utilitza la pintura i l'escriptura, de la mateixa manera que la mirada és l'eix de la seva creació. Una mirada interior, perquè la llibertat -com a sentit de percepció- no té forma.
Assumir, mirar, sentir... per l'Assumpció és una actitud que s'allibera de la forma donada i tan sols el flux, el moviment intern, aconsegueix arribar a construir, a expressar-se a través del gest, el color, la matèria, l'espai...
Més enllà de la pell, de la textura, del so...hi ha el silenci de la mirada, la profunditat d'uns ulls que han saltat la barrera dels sentits.
La forma de treballar de l'Assumpció Mateu va relacionada amb la lentitud, la incertesa, el diàleg, la reflexió, i també necessita l'aïllament.
L'artista, com a lector del món, ha de saber guardar la seva independència.
Quan Gao defensa el fet pictòric, diu que tornar a la pintura "és tornar a la intuïció, tornar a les sensacions, a una existència plena de vida, a la vida mateixa, és tornar a l'instant present, a aquest instant etern present", però també a la fragilitat de l'ésser humà, "a l'individu fràgil".
Glòria Bosch
Kosme de Barañano reflexionava sobre la darrera obra d'Assumpció Mateu:
Aquesta sèrie constitueix una meditació emocionada sobre la naturalesa i la vida humana. És una amalgama de reflexió que va del rastre de l'existència del bosc a l'empremta del cor, barreja en l'alquímia de la pintura, tragèdia i felicitat, so i fragància, fi del amor i inici de cicle. El recorregut interior i la conducta exterior (l'obra pictòrica) són dos moments que encara que semblin separats, estan estretament lligats.
Com diu la pròpia mística sufí:
Mentre la gota no s'entregui al riu no podrà oblidar la seva condició de gota, tan sols al submergir-se en el riu i finalment unir-se al mar, mira amb els ulls del mar i ella mateixa es converteix en mar.
Fotografies de la inauguració:
ANATOMIA D'UNA EXPOSICIÓ
Sobre les maneres de mirar
FORA D'EXPOSICIÓ: L'EFÍMER (el que no veurem)
Tothom accepta ja, que la tendresa perjudica el progrés. (Miquel Martí i Pol) ¹
Les persones, les seves ocupacions, els seus càrrecs, els seus lligams, els seus ritmes, els seus rituals... construeixen les històries individuals, els relats documentals, les micronarratives que ajuden a construir la història. Són els protagonistes efímers d'aquesta exposició, la seva condició d'efímers fa que hagin desaparegut dels seus escenaris, aquests resten plens de rastres i esteles. Van ser els protagonistes d'una societat, la industrial, que s'ha anat transformant.
Tal com explica John Berger, les imatges, al principi, es van fer per evocar l'aparença d'alguna cosa absent i, progressivament, es va prendre consciència que la imatge sobreviuria a allò representat i així és, que es va prendre consciència creixent del document històric. Document que no serà present en aquesta exposició.
L'ESCENARI: ALLÒ PERMANENT
Veure el que es té davant exigeix una lluita constant. (George Orwell)²
Les grans estructures fabrils són joies de l'arqueologia industrial, grans estructures de ferro, vidre i obra, espais diàfans que guarden tipologies arquitectòniques d'una època on la modernitat va fer realitat algunes de les seves utopies inicials: l'exercici del treball, la col·lectivitat, l'espai comú,....
Ara molts d'aquests espais, les antigues estructures fabrils, s'han anat buidant, resten com testimonis permanents, escenaris d'un passat amb consciència de present. Una lectura interpretada d'aquests espais els converteix amb protagonistes d'aquesta exposició.
L'EXPOSICIÓ: LES MANERES DE MIRAR
Tota imatge encarna una manera de mirar (...): La manera de mirar del fotògraf es reflecteix en la seva elecció del tema. (John Berger)³
La mirada de l'Anna Pagespetit ens ensenya, amb la seva obra fotogràfica, des de la societat actual, el present, una mirada poètica, que captura esteles de moments passats. Les seves fotos són poemes visuals que re dibuixen els espais buits i els dóna una nova dimensió.
Fa enfocs geomètrics que ens recorden el ritme ordenat de les tipologies arquitectòniques industrials, s'atura en uns dels grans protagonistes: les màquines, testimonis inerts d'un moment, d'un procés de treball i de producció.
Amb una mirada inquieta, continua el recorregut cap a espais foscos, sense rastres d'humanització, més, que alguns mobles de l'entrada amb fitxes, claus, llums,...testimonis silenciosos d'un moment d'activitat, com frases d'un poema de Miquel Martí i Pol:
La sirena petita, els rellotges elèctrics de les quadres.
Els motors i les corretges.
Les màquines, el fil, els fluorescents. 4
Amb aquestes belles imatges, esteles d'una etapa, l'Anna encara, de manera subtil, una qüestió més profunda; la que recorda George Steiner sobre el pes del passat, en el seu text sobre La idea d'Europa, quan ens diu: "(...) la qüestió, ..., és més profunda. Fins un nen europeu s'inclina sota el pes del passat, com tantes vegades ho fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada." 5
Carme Ortiz
Crítica d'art i professora d'art a l'escola Lotja de Barcelona
Primavera 2012
1 Citat al poema No estem mai sols de Miquel Martí i Pol, forma part del poemari La fàbrica, 1959.
2 George Orwell In Front of Your Nose, First published: Tribune. — GB, London. — March 22, 1946.
3 John Berger, Modos de ver, Editorial GG. Barcelona 2000. pp.16
4 Citat al poema Homenatge a Miquel Bauça de Miquel Martí i Pol, forma part del poemari La fàbrica, 1959.
5 George Steiner, La idea de Europa. Bibiloteca de ensayos
Fotografies de la inauguració:
TURISME I CULTURA
Aquest projecte ha estat cofinançat pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses
__
© 2022 Sant Joan de les Abadesses
Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses. Plaça Major, 3 - Tel. 972 720 100 - Contacte
Avís legal - Política de privacitat - Política de cookies
Web creada per: Dinàmic Enginy, Global ICT Services i l'estudi de l'Arminda