Relació de les exposicions realitzades a l'Espai Art Abadia per ordre temporal d'exhibició a la galeria d'art de Sant Joan de les Abadesses
"Les tres dimensions de les runes" és un projecte que neix a partir de la meva interpretació intuïtiva de la simbologia dels celtes, que consta bàsicament de 24 caràcters que eren utilitzats pels Druides en els seus escrits.
Cadascun d'aquests símbols, que són quelcom més que un alfabet, té un significat particular: la protecció, l'èxit, la mort, el canvi, les decisions...
La present sèrie d'escultures és el resultat de portar uns símbols gràfics, plans (en dues dimensions) a l'espai, donant-los-hi volum, tot respectant els traços bàsics originals de l'alfabet rúnic. Cada obra és fidel al caràcter simbòlic de l'element; és única i adquireix una nova presència en l'espai.
Tallant, tensant i soldant planxes de bronze, acer inoxidable i Corten, he creat les obres amb la complicitat del material, al qual permeto, a vegades, dir-hi l'última paraula.
Emili Armengol
Rupià 2014
El títol i el text que he escollit per aquesta mostra són els mateixos que acompanyaven, en altres exposicions, algunes de les peces presents en aquesta mostra. En aquesta ocasió, l'exposició està configurada amb la voluntat de mostrar el treball de moment si períodes amb suggeriments variats, amb propostes diverses i tècniques de diferents disciplines, dibuixos, escultures i pintures, amb la determinació de mostrar un fragment del meu treball en cadascuna d'elles.
Heus aquí el que escriu Hans-Georg Gadamer en el capítol El simbolisme en l'art del seu llibre L'actualitat d'allò bell: "Què vol dir símbol? És, en principi, una paraula tècnica de la llengua grega i significa tauleta de record".
Antigament, l'amfitrió regalava a l'hoste l'anomenada TESSERA HOSPITALIS, una tauleta, la qual partia i en conservava una meitat per a ell i en regalava l'altre a l'hoste per tal que, si al cap de trenta o cinquanta anys tornava a la casa un descendent d'aquell hoste, es poguessin reconèixer mútuament ajuntant els dos trossos. Es tractava d'una ena de passaport de l'època antiga. Aquest és el sentit tècnic originari de la paraula símbol, allò amb què es reconeix un antic conegut.
El meu treball es podria dir que és la meitat de la tauleta, l'amfitrió. Vosaltres, els hostes, amb la vostra mirada, aporteu la imprescindible altra meitat.
Josep Ricart i Rial, octubre 2014
Al pie del monte Gais, habiendo pasado ya de la yerma pantanosa a la más fértil tierra arcillosa, discurre el Salzach al atardecer. Allí, en la ribera del río, a la altura de ese peón llamado "roca primitiva", me vino una vez al encuentro un hombre que, mirando el peñón levemente sobresaliente y las oquedades en él socavadas, dijo: "El mundo es antiguo, ¿verdad, señor Loser?".
Peter Handke, El chino del dolor
És el món de Mayte Vieta un estat de somni que esquiva la insuportable levitat de l'ésser?
D'ençà dels seus inicis, el treball de Mayte Vieta (Blanes, 1971) ha estat centrat en la plasmació de mons atemporals que desprenen una gèlida sensació de solitud; fragments de vida, de memòria i de presència es dissolen en la immensitat de la natura. I, on s'amaga l'instant? Aquelles partícules de temps que contenen tot allò que no té cabuda en la forma, com la levitat o la fragilitat, i que obren un abisme entre el moment viscut i la imatge retratada. El cos, inert i nu, levita ara enmig de la foscor de l'oceà en un gest que ens remet a l'origen i que se sap sotmès a la voluntat de la natura.
Les set obres que componen la sèrie "Cuerpos de luz" funcionen a mode de seqüència; intervals, moments, segons que evoquen el temps fugit i que ens situen just en el llindar que limita realitat i ficció. La dificultat del procés de treball d'aquesta sèrie —elaborada en la foscor de la nit d'un mes de novembre al mar de Blanes— no és un fet aïllat en la trajectòria de Vieta; la necessitat de localitzar territoris concrets, sovint somiats, la condueixen als confins de la terra en un posicionament de constatació que l'home queda reduït davant la incommensurable majestuositat de la natura.
Les pulsions romàntiques de l'obra de Mayte Vieta repten l'espectador a trobar la manera de conciliar un sentiment de desemparament extrem amb la voluntat de participar en la immensitat de l'univers; una tensió que ens remet a El monjo contemplant el mar, de Caspar David Friedrich, obra arquetípica en la representació d'una voluntat humana que troba els seus límits en la determinació còsmica. La dualitat: desproveït de tot artifici, el cos es concentra i s'estén, s'abandona i es recupera, en una dansa que se situa a mig camí entre l'inconscient i el món tangible. Tanmateix, el cos en l'obra de Vieta i a diferència de la figura de Friedrich, expressa un sentiment de pèrdua que es reflecteix en la recerca constant d'un retorn a un estadi de primigènia gestació.
Natàlia Chocarro Bosom
Fundació Vila Casas
La creación artística ofrece varias interpretaciones. En el caso de Waltraud Maczassek, podemos ver su obra en conjunto como un proceso de génesis, con un desarrollo que nos lleva de unas formas nacidas del caos primigenio propio de toda obra de arte, a una clarificación que cristaliza en geometría que posteriormente se flexibiliza hasta ocultarse en un nivel invisible del cuadro. No es un fruto que surja ni solo, ni principalmente, de la razón, en un acto voluntario, sino en obediencia a una voz interior.
El punto conceptual de llegada será el de la conciliación de los contrarios. La serenidad, el remanso de las aguas que no cesan, sin embargo, de fluir. Signos de esta inquietud, de este anhelo, denotan una necesidad espiritual. Todo fluye, y no hemos de dejarnos atrapar por las cosas, para nada que impida la identificación con el cosmos, evocado en estas pinturas, para fluir también. Aparecen pequeñas manchas o trazos que pueblan el espacio y crecen armónicamente, con ritmos musicales de fina sensibilidad. La música es siempre el último y más profundo estadio de la obra de arte. Una música silente, que sólo podemos oír si nosotros, física y mentalmente, permanecemos en el mismo silencio que guarda la obra.
Estas tres fases están implícitas en cada una de estas obras, han pasado por ellas y, al mismo tiempo, podemos observarlas en el conjunto, visto como una sola obra. Son distintos momentos de identificación con el cosmos, que producen la sensación de universos paralelos en constante crecimiento. La producción de Waltraud Maczassek constituye, en conjunto, una unidad y, al mismo tiempo, como en toda realización verdaderamente creativa, cada cuadro es una entidad distinta y autosuficiente, que tenemos que considerar única. La creación artística está siempre realizada en un proceso en que el creador opera en un plano donde el espacio interior, el de su mente, es uno con el exterior. Espacio y tiempo se han fundido en el momento de la creación para el artista, como lo harán en la contemplación atenta del espectador.
José Corredor-Matheos