TwitterFacebookYoutubeRSS
  • Inici
  • Palau de l'Abadia
  • Espai Art l'Abadia

Rosa Serra - Classicisme i Contemporaneïtat

Cartell-Rosa-Serra

CLASSICISME I CONTEMPORANEÏTAT

Gaudi estètic. Aquestes escarides paraules defineixen d'allò més les sensacions que provoquen a qui s'acosta a contemplar l'obra escultòrica de Rosa Serra i Puigvert, vigatana per bressol, olotina per cor.

Gratificació visual i sensorial alhora que l'espectador assaboreix degut a la bellesa, i també la sensualitat, d'unes formes que troben en el cos humà -i en el femení ben especialment- el marc idoni on mostrar-se en plenitud. No és d'estranyar que aquestes recreacions, doncs, convidin a la manyaga, a la carícia, tal i com ella mateixa expressa:

«Les dones tenen més formes rodones i a mi m'agraden les formes rodones. I com que tinc la idea que les escultures es puguin tocar...»

I de la mà d'aquests mots descobrim què és allò que s'amaga sota la netedat i simplicitat volguda de les seves escultures, que no és altra cosa que el mestratge tècnic.

Lluny queden els dies en què, al taller de l'escultor Lluís Curós, Rosa Serra s'iniciava en el dur aprenentatge de saber extreure d'un bloc petri o d'un tou de fang, una forma, una figura... I qui havia de dir-li, a en Curós, que la seva deixebla seria, anys a venir, la veu més original i rompedora del llenguatge escultòric olotí i que, a més a més, li conferiria un ressò d'abast global on hi batega, però, l'hàlit del terrer.

Amb la distància del temps, com d'encertat se'ns revela l'elogi que li dedicà al seu dia l'esmolada ploma de Josep Pla:

«Aquesta senyora serà una de les més grans artistes del país!»

Els cisells, en les seves mans, depassen en molt la categoria d'eines per assolir la de gresol, on l'herència de la tradició escultòrica catalana -Clarà, Maillol- es fon amb l'harmonia i proporció dels mestres grecs -Policlet, Praxíteles- i amb el joc contundent de volum-buit propi de la modernitat d'Henry Moore, de qui es confessa deutora i admiradora.

I tot plegat, sense perdre la veu interior del seu tarannà creatiu, ans al contrari: del seu quefer en brolla una gènesi creativa que alena serenitat, tranquil·litat, equilibri. Rotunditat de volum, cert, però també l'elegant sinuositat de les corbes que condueixen a unes creacions nues de tot allò sobrer que en pugui destorbar la placidesa.

Darrerament, a la fredor del marbre o d'altres pedres hi ha sumat la novetat cromàtica i els materials sintètics, com ara les resines, el polièster, àdhuc l'alumini, als quals embelleix amb la vivor i la calidesa dels colors.

Vells i nous materials, polifonia de formes curulles de força, però també delicadament femenines... Un cant de música callada, d'acords silents: heus aquí l'obra de Rosa Serra.

Eusebi Puigdemunt i Puig
Sant Joan de les Abadesses, març 2018

Fotografies de la inauguració:

Rosa-Serra-01

Rosa-Serra-02

Rosa-Serra-03

Rosa-Serra-04

0
0
1
s2smodern
Comparteix Sant Joan

Agustí Centelles - Retrats de Guerra

160116 centelles

D'ençà dels seus inicis, la Fundació Vila Casas ha centrat la seva mirada en el llenguatge contemporani de tots aquells autors que, coneixedors del seu present, projectaren la seva relació amb aquest mitjançant una determinada disciplina plàstica i estètica.

En l'actualitat, aquest desig de contribució en la configuració i definició de la història recent de l'art contemporani català ha donat lloc a tres àmplies col·leccions –de pintura, escultura i fotografia- que formen un patrimoni artístic de rellevància.

És en aquest context de promoció i coneixement de l'art contemporani català que se situa la present exposició, una mostra que parteix de l'adquisició, l'any 2010, d'unes imatges d'Agustí Centelles, les darreres còpies d'autor que quedaven al mercat, i que romangueren, així, a casa nostra.

Positivades pel seu autor en la dècada dels 70 del segle passat, aquesta col·lecció de més de 100 imatges dels anys de la República i de la Guerra Civil reflecteixen el tarannà innovador d'aquest reporter de la imatge que fou capaç de prendre el pols als esdeveniments del seu moment amb intel·ligència visual i instint informatiu.

Agustí Centelles i Ossó
(el Grau de València, 1909 – Barcelona, 1985)

La càmera fotogràfica que el seu pare li regalà als 13 anys va ser determinant en el futur del qui avui és considerat el primer fotoperiodista català. El 1923 ja es va inscriure a l'acabada de fundar Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va començar a col·laborar amb el diari El Día Gráfico, i fins que es va poder establir pel seu compte el 1934 va treballar amb Josep Badosa, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents, reconeguts fotògrafs de premsa. La qualitat i l'oportunitat de les seves fotografies, en especial les que va fer durant els Fets d'Octubre, van fer que el seu treball fos reclamat no només per la premsa barcelonina sinó també per les agències estrangeres, de manera que les seves fotografies es van publicar en les revistes internacionals més prestigioses.

A partir del 19 de juliol de 1936 va seguir i fotografiar els esdeveniments derivats del cop d'estat i de l'inici de la guerra. Després de col·laborar activament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, ingressà en el DEDIDE (Departament Especial d'Informació de l'Estat) on s'ocupà del gabinet fotogràfic, cosa que més tard també faria al SIM (Servei d'Informació Militar), motiu pel qual la seva pròpia producció fotogràfica és gairebé inexistent en aquell període.

El gener de 1939 es va exiliar a França, on va marxar enduent–se una maleta en la qual portava gairebé 5.000 negatius que podien comprometre els defensors de la República, un material que conservà amagat fins després de la mort del dictador. Passà pels camps de concentració d'Argelès–sur–Mer i Bram, abans que el setembre d'aquell any aconseguís la llibertat i s'instal·lés a Carcassona, on treballà en un estudi fotogràfic i col·laborà amb la resistència francesa.

El 1944 tornà a Reus i el 1947 s'instal·là a Barcelona. A partir d'aleshores, i per haver estat "inhabilitado para el ejercicio de la profesión" pel govern franquista, es dedicà a la fotografia publicitària i industrial, cosa que va fer a través de diferents agències de publicitat i en un semianonimat, que perdurà fins al 1978 quan el gremi de fotògrafs i la premsa, i també la crítica i les institucions, van començar a reconèixer públicament la seva obra i la seva trajectòria.

Morí el 1985, havent rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (1984).

Fundació Vila Casas

Fotografies de la inauguració:

centelles1

centelles2

centelles3

centelles4

0
0
1
s2smodern