fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS

Salvador Juanpere - ... cert fenomen que anomenem escultura

cartell-SALVADOR-JUANPERE

Quan Giacometti es referia a "un cert fenomen que anomenem escultura" ho feia per dir que havia començat a entendre allò que l'obsessionava: el sentit del seu ofici. La selecció d'obres de Salvador Juanpere que podem veure al claustre del Palau de l'Abadia esdevenen una mostra de l'interès de l'artista aquests últims anys per pensar en aquest fenomen.

A partir de la reflexió sobre els confins lingüístics, conceptuals i tècnics de l'escultura i establint un diàleg amb la història de l'art tot apropiant-se d'artistes com Bernini, Brancusi, Beuys, Bourgeois o el mateix Giacometti, l'artista inicia un joc meta-artístic en el qual rescata el virtuosisme tècnic per situar-se en un espai simbòlic i conceptual. En aquest lloc són indispensables de la mateixa manera la forma i la idea, i és per on l'artista transita mogut per una necessitat de treball manual i de pensament.

Juanpere recrea les seves eines, ens mostra els trossos de marbre sobrants d'altres escultures i redueix el seu espai de treball a blocs de pedra que transporta amb un transpalet. Amb aquestes mostres del fer diari de l'artista, el claustre esdevé una escenografia poètica del seu taller, un boci de l'espai-refugi des del qual l'escultor pensa i on esdevé, alhora, aïllat i permeable als fluxos de la vida. Al taller, a l'estudi, és on la quotidianitat uneix d'una manera màgica la inquietud intel·lectual amb allò més natural de l'ésser, el contacte amb la matèria, que Juanpere treballa amb les mans, les eines i el temps de la mateixa manera que un pagès dona forma a la terra.

Si al camp hom demana als déus o a la climatologia que el treball avanci, Juanpere evoca els seus homòlegs artistes i poetes i pensadors mitjançant el text, tensant a través del diàleg els postulats del barroc i de la modernitat per intentar desaprendre i entendre el treball escultòric. Com Giacometti, l'artista sembla dir-nos: "treballo per intentar comprendre el que passa", i per fer-ho engega una investigació que posa al centre l'objecte com a pensament.

Avui la fusta, el marbre i els dibuixos, un cop acabada la conversa amb els clàssics i la feixuga lluita amb les cavil·lacions de l'artista, resten – a cent quilòmetres de distància del seu taller – en un estat de repòs transcendent. Ajaguts damunt la penya, directament a terra o a tocar de la paret centenària mantenen, però, una actitud d'alerta: preparats per una nova batalla de relats amb l'espectador.

Des de les seves primeres escultures a la dècada dels 80 partint de referents de l'art povera i de la influència de Brancusi o Beuys, en els darrers anys, Salvador Juanpere ha dirigit el seu treball cap als mecanismes més instrumentals i formals del camp expandit de l'escultura i els girs metalingüístics dels seus processos. Un treball escultòric que combina amb referències a les grans figures de l'escultura occidental com Bernini, Brancusi, Giacometti, Beuys, Oteiza, Judd, Penone o altres. Juanpere ha dut la pràctica de l'escultura a totes les seves possibles aplicacions, des del treball a petita escala fins a l'escultura pública permanent. La seva obra figura en diverses col·leccions públiques i privades com el MACBA, La Fundació La Caixa, el MAMT, o La Fundació Vila Casas. Ha exposat individualment en nombroses galeries i té obra pública a Catalunya, Corea del Sud i Finlàndia.

Diana Juanpere Dunyó
Historiadora de l'art

Fotografies de la inauguració:

Salvador-Juanpere-1

Salvador-Juanpere-2

Salvador-Juanpere-3

Salvador-Juanpere-4

Rosa Serra - Classicisme i Contemporaneïtat

Cartell-Rosa-Serra

CLASSICISME I CONTEMPORANEÏTAT

Gaudi estètic. Aquestes escarides paraules defineixen d'allò més les sensacions que provoquen a qui s'acosta a contemplar l'obra escultòrica de Rosa Serra i Puigvert, vigatana per bressol, olotina per cor.

Gratificació visual i sensorial alhora que l'espectador assaboreix degut a la bellesa, i també la sensualitat, d'unes formes que troben en el cos humà -i en el femení ben especialment- el marc idoni on mostrar-se en plenitud. No és d'estranyar que aquestes recreacions, doncs, convidin a la manyaga, a la carícia, tal i com ella mateixa expressa:

«Les dones tenen més formes rodones i a mi m'agraden les formes rodones. I com que tinc la idea que les escultures es puguin tocar...»

I de la mà d'aquests mots descobrim què és allò que s'amaga sota la netedat i simplicitat volguda de les seves escultures, que no és altra cosa que el mestratge tècnic.

Lluny queden els dies en què, al taller de l'escultor Lluís Curós, Rosa Serra s'iniciava en el dur aprenentatge de saber extreure d'un bloc petri o d'un tou de fang, una forma, una figura... I qui havia de dir-li, a en Curós, que la seva deixebla seria, anys a venir, la veu més original i rompedora del llenguatge escultòric olotí i que, a més a més, li conferiria un ressò d'abast global on hi batega, però, l'hàlit del terrer.

Amb la distància del temps, com d'encertat se'ns revela l'elogi que li dedicà al seu dia l'esmolada ploma de Josep Pla:

«Aquesta senyora serà una de les més grans artistes del país!»

Els cisells, en les seves mans, depassen en molt la categoria d'eines per assolir la de gresol, on l'herència de la tradició escultòrica catalana -Clarà, Maillol- es fon amb l'harmonia i proporció dels mestres grecs -Policlet, Praxíteles- i amb el joc contundent de volum-buit propi de la modernitat d'Henry Moore, de qui es confessa deutora i admiradora.

I tot plegat, sense perdre la veu interior del seu tarannà creatiu, ans al contrari: del seu quefer en brolla una gènesi creativa que alena serenitat, tranquil·litat, equilibri. Rotunditat de volum, cert, però també l'elegant sinuositat de les corbes que condueixen a unes creacions nues de tot allò sobrer que en pugui destorbar la placidesa.

Darrerament, a la fredor del marbre o d'altres pedres hi ha sumat la novetat cromàtica i els materials sintètics, com ara les resines, el polièster, àdhuc l'alumini, als quals embelleix amb la vivor i la calidesa dels colors.

Vells i nous materials, polifonia de formes curulles de força, però també delicadament femenines... Un cant de música callada, d'acords silents: heus aquí l'obra de Rosa Serra.

Eusebi Puigdemunt i Puig
Sant Joan de les Abadesses, març 2018

Fotografies de la inauguració:

Rosa-Serra-01

Rosa-Serra-02

Rosa-Serra-03

Rosa-Serra-04

Dolors Puigdemont, Interconnexions, 30 anys de papers

180218. Dolors Puigdemont.Interconnexions.30 anys de papers-2
Anar i venir en el temps. Papers, fils i pensaments.

Matèria i buit. El buit és tan gran i, alhora, tan ple. Deu ser per donar pas a la llum que omple de colors la matèria i fa que es generin ombres i reflexos a les aigües que s'expandeixen sobre els papers.

El paper, fibres vegetals trinxades, submergides i, amb sedassos, recollides de l'aigua. Jo les remullo amb aigua d'arròs i vaig separant les fibres fent rodar les gemmes dels dits o lliscant una fusteta amb moviments rítmics i compassats amb tendresa. Apareixen els forats, les transparències, a través, cap a la tercera dimensió. Últimament, trec la dimensió endavant, cosint i embastant fils sobre la rigidesa del paper i, després, els interconnexiono com neurones, molses i líquens.

El cos, el vestit, la casa, la porta, la finestra, el balcó, persianes, cortines i tàlems. Flux d'aigües, reflex de llums, forats de pas per a aires i perfums. Respiracions llargues i profundes, compàs de músiques orgàniques.

Pensaments recurrents, duals: orgànics i estructurals, potents i penjant d'un fil, inamovibles i rodant, cercant la llum per trobar les ombres, sempre expressives i inseparables, dels paisatges interiors.

Unitat i múltiple, el mòdul. La versatilitat compositiva de la repetició amb variacions de color i textura fa l'objecte artístic desmuntable, portàtil, element adaptable a formes i estructures diferents, igual que la música, o com les paraules, que poden formar diferents frases.

El temps, doblement circular (símbol de l'infinit), en un espai infinitament multidireccional. El gest, la taca, el forat i el cosit han estat els protagonistes per expressar-me. 

Pensaments recurrents, duals, aparentment contradictoris: expressant força amb fragilitat, voler amb feminitat, poder amb fluir, permanència a través de l'efímer. Volgudament tossuda i persistent, en un treball que fa temps que no és de recerca, sinó de trobada.

Trobo qualitats d'ànima en el resultat del meu treball. Sola entre una immensitat d'iguals.

Dolors Puigdemont, 2017

El flux, les interconnexions i el moviment que travessa l’obra, per anar en profunditat més enllà de les aparences. Un reflex de la vida en tots els seus matisos. Transformació i trànsit que renuncia a la conversa innecessària. Sola i en silenci per compartir el teu món.

Glòria Bosch, 2017

Fotografies de la inauguració:

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-1

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-2

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-3

Dolors-Puigdemont-Interconnexions-30-anys-papers-4

Llegeix la notícia:

DOLORS PUIGDEMONT - INTERCONNEXIONS, 30 anys de papersDel 16 de desembre al 18 de febrer de 2018

Xavier Escribà - L'ànima als dits

170722. Xavier Escribà.Lànima dels dits-2

Les formes de la pintura

Què passa quan la pintura s’allibera dels límits del quadre?

Des d’una mirada clàssica, el punt de partida de l’obra de Xavier Escribà sempre és la pintura. Trenca, però, amb el convencionalisme de la seva aplicació, transgredint les fronteres del llenguatge pictòric. Una pintura alliberada de la seva planimetria pren protagonisme, erigint-se ella mateixa com a pell, com a cos, com a buit, com a temps, deixant de ser per esdevenir allò altre. En la seva Teoria estètica, Adorno ja ens havia posat sobre avís: “És obvi que res relatiu a l’art continua essent obvi, ni la seva vida interior ni la seva relació amb el món”.

En l’obra d’Escribà la pintura es presenta com l’embolcall mateix, com el propi objecte de la cerca artística. La pintura és espai, és temps. En una línia més conceptual, no es tracta de projectar una il·lusió òptica que atansi a despertar els sentiments, sinó que els vol fer tangibles. La seva pintura és tel·lúrica, és onírica, és superfície, és cavitat, en definitiva, és receptacle per a tot allò que la mirada intersubjectiva de l’esperit li sàpiga projectar.

Les peces d’Escribà s’inscriuen en la necessitat de trencar els comportaments adquirits per tal de transformar i construir noves realitats. El paradigma de l’art com espai de veritat ha d’anar de la mà de la seva interpel·lació i és així com es transcendeix la subjectivitat de l’individu i l’objectivitat de la peça. És quan despulla la pintura i n’extrau les seves anelles del temps, a cada capa, a cada plec, a cada degoteig s’hi inscriu una història esperant ser desvetllada, només cal mirar-la amb l’ànima als dits.

Gairebé com un demiürg, construeix espirals infinites o esguarda els silencis closos de la mateixa manera que un cirurgià escruta la dermis dels cercles per retrobar el batec dels colors. Històries contades en els volums dels impossibles, dels líquids conjurats amb el temps. Al seu taller, Xavier Escribà sembla haver decidit somniar des de la pintura com a realitat autònoma, no per descriure el món, sinó per viure’l des de la metàfora amb la qual construir el camí des de la seva aportació artística.

Pilar Giró

Fotografies de la inauguració:

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-1

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-2

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-3

Xavier-Escribà-Amb-anima-dits-4

Isidre Manils - Ficcions, Fundació Vila Casas

170506. ISIDRE MANILS.Ficcions-2

“Allò que veiem a la pantalla no és viu; allò que succeeix entre l’espectador i la pantalla sí que ho està”

Jean-Luc Godard

Deia John Berger que, en certa manera, la pintura és quelcom semblant a col·leccionar les imatges del món per endur-nos-les a casa; el cinema, per contra, ens permet traslladar-nos des del lloc on som fins al lloc de l’acció. La pintura i el cinema són les dues grans arts de la mirada. És imatge viscuda, imatge d’un altre temps que la pintura reté i el cinema deixa fluir, ambdues, però, són arts temporals que ens permeten transitar en l’instant precís i des del qual ens podem atansar al món.

En la seva doble funció de veure però també d’endevinar, la mirada és quelcom similar al que succeeix quan observem el món. Mirar implica endinsar-se en les vísceres d’allò que resta ocult rere l’ombra d’una presència, la forma sostinguda que emergeix a la superfície o que es fon en ella, perquè és justament allà, en la realitat com en el somni, on es diposita la presència del món; només el pensament, és a dir, la mirada, poden aconseguir desvetllar-la. En aquest senyal precís i determinant, gestat al llarg d’una vida que s’ha pres el seu temps per comprendre allò que il·lumina el món, és on se situa el treball d’Isidre Manils. La pintura, l’essència del seu llenguatge —quedes de la dècada dels 90 i amb el desig de reverberar-la en la lluentor que només la imatge cinematogràfica posseeix i que l’evoca a un procés de desaparició de la matèria—, traça la seva pròpia praxi, des de la subjectivitat de l’intel·lecte. El coneixement profund de l’ofici, la recerca de bellesa dipositada en els senyals quotidians, l’indret on el gest més humil pren la seva màxima dimensió i on l’experiència d’allò bell es transforma en pensament —com apunta Adorno—, és el lloc on reposa el seu quefer artístic.

El seu procés creatiu és obert a una combinatòria infinita de possibilitats —procediment que inicia al taller amb la manipulació d’imatges extretes de revistes i diaris, els quals sotmet a un procés d’ocultació i revelació—, on la llum i el moviment s’entrellacen en una actitud similar a la del cinema.

Acoblaments és un treball experimental de la dècada dels 80 on l’associació d’imatges per sensacions—a la manera de Gilles Deleuze—, esdevé el punt de partida del recorregut expositiu. Tires de fotografies Polaroid impregnades de la llum que projecta un televisor en blanc i negre en la foscor de la nit; formes intuïdes, presències sostingudes, desdoblaments, enquadraments. El ressò, en definitiva, de les veus llunyanes que habiten en la gran pantalla i que esdevenen el corpus creatiu d’un col·leccionista d’imatges.

Natàlia Chocarro Bosom

Fotografies de la inauguració:

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-1

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-2

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-3

Isidre-Manils-Ficcions-Fundacio-Vila-Casas-4

Directiva de privacitat de la Unió Europea