fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS

Mayte Vieta - Cuerpos de Luz. Fundació Vila Casas

150207. Mayte Vieta. Cuerpos de luz

Al pie del monte Gais, habiendo pasado ya de la yerma pantanosa a la más fértil tierra arcillosa, discurre el Salzach al atardecer. Allí, en la ribera del río, a la altura de ese peón llamado "roca primitiva", me vino una vez al encuentro un hombre que, mirando el peñón levemente sobresaliente y las oquedades en él socavadas, dijo: "El mundo es antiguo, ¿verdad, señor Loser?".

Peter Handke, El chino del dolor

És el món de Mayte Vieta un estat de somni que esquiva la insuportable levitat de l'ésser?

D'ençà dels seus inicis, el treball de Mayte Vieta (Blanes, 1971) ha estat centrat en la plasmació de mons atemporals que desprenen una gèlida sensació de solitud; fragments de vida, de memòria i de presència es dissolen en la immensitat de la natura. I, on s'amaga l'instant? Aquelles partícules de temps que contenen tot allò que no té cabuda en la forma, com la levitat o la fragilitat, i que obren un abisme entre el moment viscut i la imatge retratada. El cos, inert i nu, levita ara enmig de la foscor de l'oceà en un gest que ens remet a l'origen i que se sap sotmès a la voluntat de la natura.

Les set obres que componen la sèrie "Cuerpos de luz" funcionen a mode de seqüència; intervals, moments, segons que evoquen el temps fugit i que ens situen just en el llindar que limita realitat i ficció. La dificultat del procés de treball d'aquesta sèrie —elaborada en la foscor de la nit d'un mes de novembre al mar de Blanes— no és un fet aïllat en la trajectòria de Vieta; la necessitat de localitzar territoris concrets, sovint somiats, la condueixen als confins de la terra en un posicionament de constatació que l'home queda reduït davant la incommensurable majestuositat de la natura.

Les pulsions romàntiques de l'obra de Mayte Vieta repten l'espectador a trobar la manera de conciliar un sentiment de desemparament extrem amb la voluntat de participar en la immensitat de l'univers; una tensió que ens remet a El monjo contemplant el mar, de Caspar David Friedrich, obra arquetípica en la representació d'una voluntat humana que troba els seus límits en la determinació còsmica. La dualitat: desproveït de tot artifici, el cos es concentra i s'estén, s'abandona i es recupera, en una dansa que se situa a mig camí entre l'inconscient i el món tangible. Tanmateix, el cos en l'obra de Vieta i a diferència de la figura de Friedrich, expressa un sentiment de pèrdua que es reflecteix en la recerca constant d'un retorn a un estadi de primigènia gestació.

Natàlia Chocarro Bosom

Fundació Vila Casas

Fotografies de la inauguració:

Vieta

Vieta1

Vieta2

Vieta3

Josep Ricart i Rial - Tessera Hospitalis

141031. Josep Ricart. Tessera hospitalis

El títol i el text que he escollit per aquesta mostra són els mateixos que acompanyaven, en altres exposicions, algunes de les peces presents en aquesta mostra. En aquesta ocasió, l'exposició està configurada amb la voluntat de mostrar el treball de moment si períodes amb suggeriments variats, amb propostes diverses i tècniques de diferents disciplines, dibuixos, escultures i pintures, amb la determinació de mostrar un fragment del meu treball en cadascuna d'elles.

Heus aquí el que escriu Hans-Georg Gadamer en el capítol El simbolisme en l'art del seu llibre L'actualitat d'allò bell: "Què vol dir símbol? És, en principi, una paraula tècnica de la llengua grega i significa tauleta de record".

Antigament, l'amfitrió regalava a l'hoste l'anomenada TESSERA HOSPITALIS, una tauleta, la qual partia i en conservava una meitat per a ell i en regalava l'altre a l'hoste per tal que, si al cap de trenta o cinquanta anys tornava a la casa un descendent d'aquell hoste, es poguessin reconèixer mútuament ajuntant els dos trossos. Es tractava d'una ena de passaport de l'època antiga. Aquest és el sentit tècnic originari de la paraula símbol, allò amb què es reconeix un antic conegut.

El meu treball es podria dir que és la meitat de la tauleta, l'amfitrió. Vosaltres, els hostes, amb la vostra mirada, aporteu la imprescindible altra meitat.

Josep Ricart i Rial, octubre 2014

 

Fotografies de la inauguració:

Ricart

Ricart1

Ricart2

Ricart3

 

Emili Armengol - Les Tres Dimensions de les Runes

141019. Emili Armengol. Les tres dimensions de les runes-2

"Les tres dimensions de les runes" és un projecte que neix a partir de la meva interpretació intuïtiva de la simbologia dels celtes, que consta bàsicament de 24 caràcters que eren utilitzats pels Druides en els seus escrits.

Cadascun d'aquests símbols, que són quelcom més que un alfabet, té un significat particular: la protecció, l'èxit, la mort, el canvi, les decisions...

La present sèrie d'escultures és el resultat de portar uns símbols gràfics, plans (en dues dimensions) a l'espai, donant-los-hi volum, tot respectant els traços bàsics originals de l'alfabet rúnic. Cada obra és fidel al caràcter simbòlic de l'element; és única i adquireix una nova presència en l'espai.

Tallant, tensant i soldant planxes de bronze, acer inoxidable i Corten, he creat les obres amb la complicitat del material, al qual permeto, a vegades, dir-hi l'última paraula.

Emili Armengol
Rupià 2014

Fotografies de la inauguració:

Armengol

Armengol1

Armengol2

Armengol3

 

 

Josep Guinovart & Albert Ràfols Casamada - Col·lecció Bassat d'Art Contemporani

140621. Josep Guinovart. Albert Ràfols Casamada. Collecció Bassat

Quan en Gerard Sala, artista que admiro profundament, em va demanar de fer una exposició d'obres de la nostra col·lecció a Sant Joan de les Abadesses, immediatament li vaig dir que sí per dues raons: per l'amistat que sento envers ell i per l'afecte que tinc a aquest vila. De petit havia estat a Sant Joan de les Abadesses amb una persona que treballava amb els meus oncles avis, Beatriz i Victor Romano. Es deia Rosita i era de Sant Joan. A més a més en feia bandera, perquè no hi havia conversa amb ella que no fes esment del seu estimat Sant Joan de les Abadesses. Tot plegat ho tinc com un record preciós de la meva infància.

Quan vam visitar el meravellós espai expositiu del Palau de l'Abadia, Núria Poch, la Directora del Consorci Museu d'Art Contemporani de Mataró i jo, no vam dubtar en què fóra ideal mostrar l'obra de dos artistes, un a la planta baixa i l'altre al primer pis. Haguérem pogut escollir artistes de la generació d'en Gerard i reproduir, d'alguna manera, la tercera exposició que vam fer a la Nau Gaudí de Mataró, però el fou el propi Gerard que ens va animar a mostrar obres de dos artistes catalans de tant renom com són Josep Guinovart i Albert Ràfols-Casamada.

Segurament, de tots els artistes de la seva generació, que també inclou a Tàpies, Hernández Pijuan, etc..., són els artistes millor representats a la nostra col·lecció, perquè tant a la Carmen, la meva dona, com a mi, ens van robar el cor des que vam conèixer la seva obra i, posteriorment, els vam conèixer personalment. En poques ocasions hem plorat tant la pèrdua d'uns amics pels quals hem sentit sempre una admiració enorme. L'esposa d'Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona, ho sap perfectament, com també ho sap la Maria, filla de Josep Guinovart.

Núria Poch ha escollit per a l'exposició el millor d'ambdós artistes i crec que aquesta exposició fa justícia al seu immens talent i creativitat.

És el meu petit homenatge personal a aquests dos catalans, que d'haver viscut i treballat a Nova York, avui serien figures mundials de l'art contemporani.

Lluís Bassat

 

Fotografies de la inauguració:

Bassat

Bassat1

Bassat2

Bassat3

 

 

Gerard Sala - L'esperit intangible, pintura i poesia

140405. Gerard Sala. Lesperit intangible

Les paraules seran més que paraules
Perquè tindran claror
I, a voltes, ànima.

Gerard Sala

Quan l'Espai Betúlia Centre de la Paraula i les Lletres de Badalona començava, tot just a caminar, vam proposar a Gerard Sala una col·laboració pensant en la seva doble vessant de pintor i de poeta. Ens va semblar que el foment de l'experimentació per part dels creadors quant a la interrelació entre la literatura i les altres disciplines artístiques, que és un dels nostres principals objectius, quedava molt ben representat i reflectit en l'art i la persona de Gerard Sala. No és tan fàcil trobar un "pintor-poeta", un sol artista que freqüenti els dos móns, els dos llenguatges, que hi convisqui, i els faci conviure, que treballi amb els dos i n'investigui els viaranys més amagats, els que no són perceptibles a una primera mirada.

La nostra proposta va plaure l'artista que, evidentment, ja tenia part del trajecte recorregut, i de seguida va acceptar el repte amb gust i mestria, perquè en realitat li demanàvem que es capbussés en un terreny que no li era gens aliè, que caminés pels límits dels llenguatges, més concret: pel límit del traç que escriu el seu pinzell i pel límit vers que dibuixen els seus poemes.

La nostra sorpresa i admiració davant el resultat que ens presenta l'artista no ha trobat encara paraules per l'agraïment, perquè Gerard Sala, inconformista, curiós de mena, dialogant alhora que solitari que cerca, va voler encarar-se al repte anant a pouar a la font de totes les arts: la Natura, l'única mare capaç d'ensenyar(nos) tota la saviesa.

En una lliçó d'humilitat, plena de subtilitat i de matisos que sala va voler anomenar com l'esperit intangible llum, aigua, aire, ens va regalar la seva vivència més íntima del que és el seu procés creatiu. Un procés – que ara sabem – que comença en una passejada per la natura amb els sentiments oberts al missatge, expectant davant el misteri que s'hi amaga. Només els que saben mirar hi veuen, només els silenciosos són capaços d'escoltar per després traslladar al seu estudi la vivència i transformar-la en art: ja sigui plasmant-la en els traços de pinzell, ja sigui amb paraules per trobar el correlat lingüístic en forma de vers.

Per això les paraules del poeta són: "paraules secretes de color blau" i "anuncien el silenci de la llum als silenciosos", per això el blau esdevé el color representatiu dels tres elements que ell considera bàsics i imprescindibles: llum, aigua i aire. Per això astres, obres, bardisses, espígol, l'arbreda, núvols, la boira, pluges, llàgrimes, etc., esdevenen formes i éssers ingràvids que habiten els seus quadres de la manera més suggerent per als que tenen ulls per mirar des de silenci, per als que estan disposats a admetre la reflexió profunda que ens trasllada l'artista.

La mirada pictòrica i poètica de Gerard Sala il·lumina tot el que veiem representat en la natura/vida, però, i sobretot, ens ajuda a descobrir tot el que no veiem, l'intangible, el que dóna la dimensió espiritual a l'home i el que el diferencia dels altres éssers vius amb els quals comparteix l'hàbitat, el planeta. En aquest conjunt d'obres, divuit quadres i divuit poemes, que són un tot invisible, un missatge que es complementa gradualment per mostrar-nos un univers molt ric i complex, alhora que subtil, formes i paraules es fusionen harmònicament en una dansa etèria capaç d'emocionar a aquells que, com l'artista, també cerquen – perquè hi creuen fermament – darrere del color i de la paraula tot el que és en aparença invisible a la mirada.

Isabel Graña

Fotografies de la inauguració:

GSala

GSala1

GSala2

GSala3