fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS

Joan Pedragosa - Perfectio Formae

140330. Joan Pedragosa. Perfecto formae

Pedragosa, poeta de la geometria

La llatinada que ha triat Beta Albuixech per a titular aquesta exposició em sembla summament encertada perquè no només és una expressió de les que tant agradaven a en Joan Pedragosa sinó perquè, com descobrireu en visitar les sales del Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, la perfectio formae, és a dir, la perfecció de la forma, va ser el lema que va guiar el treball d'aquest creador que és molt més conegut com a dissenyador gràfic capdavanter que com a explorador de les formes de tres dimensions.

És cert que Pedragosa va ser una figura clau d'aquella generació que els anys seixanta del segle passat va promoure, en el món de la comunicació gràfica, la revolució que suposaria el canvi dels esquemes avorrits de fer publicitat que imperaven aleshores, per unes propostes gràfiques atractives, carregades de força i innovadores en les formes i en el fons. Però també és innegable que la seva contribució al disseny gràfic passa pel domini constructiu que tenia, que apareix en qualsevol de les seves obres, i que l'acabaria convertint en un expert en el packaging, matèria que impartiria a les escoles Massana i Elisava. De fet, si repassem el conjunt de la seva producció gràfica, que inclou cartells, catàlegs, sobrecobertes, logotips, tipografies, alfabets, retallables, etc., i fins i tot els projectes d'interiorisme, veurem que tots els seus treballs responen a una racionalitat geomètrica i que el seu modus operandi responia a la necessitat d'estructurar amb ordre tot allò que dissenyava. Per això no ens sorprèn que ell mateix, el 2002, escollís el títol "La geometria com a seducció" per a denominar una de les seves exposicions, en una elecció que no feia res més que ratificar la seva voluntat constructiva.

Aquesta inclinació natural podríem atribuir-la a dos factors, un directament relacionat amb la formació que la seva Badalona natal va rebre per part del tecnòleg Pere Casajoana, qui el va iniciar en el camp del dibuix lineal i l'estètica industrial, i l'altre que el trasllada a Lausana, on va tenir el privilegi de treballar entre el 1960 i el 1962, en el moment en què l'escola suïssa de disseny portava a les últimes conseqüències els esquemes gràfics de l'alemanya Bauhaus i configurava uns codis expressius austers i essencialistes, que s'allunyaven de la retòrica publicitària dels anys cinquanta, plena de pintoresquisme, però poc eficaç comunicativament, que marcaria el seu treball sense que aquest perdés, però l'emotivitat mediterrània.

Així, si en uns catàlegs de l'any 1958 , en cartells com el de la Fira de Mostres de 1960 o en marques com la que va fer a Fogo el 1961 ja que es percep aquesta intenció de posar ordre, d'articular i construir les seves formes en el pla i en l'espai, és en els retallables articulables, mòbils i dissenys volumètrics que va fer a partir del 1964, quan es manifesta palesament aquesta manera de fer, una forma de treballar que aniria agafant complexitat a partir del 1970 i que en una evolució natural l'acabaria portant a l'escultura, una escultura dominada pel rigor minimalista, que realitzà amb alumini, bronze, zinc i acer i que desenvolupa unes formes pures, nues, que combinen les rectes i les corbes en un diàleg subtil i harmònic, que, com la resta de la seva obra, no està mancada de poètica, d'un vigorós sentit del color i d'una indefugible inquietud metafísica.

Daniel Giralt-Miracle

Fotografies de la inauguració:

Pedragosa

Pedragosa1

Pedragosa2

Francesc Artigau - L'entorn pintat

131109. Francesc Artigau. Lentorn pintat

Francesc Artigau Seguí (1940)

Neix a Barcelona en el si d'una família d'artesans vinculats al món de "l'atrezzo" del teatre, on hi treballa dels catorze als vint anys, una etapa que el marcarà en l'hàbit i el gust pels pigments.

Amb 14 anys entra a estudiar a la secció IV de l'Escola d'Arts i Oficis d'Hostafrancs (1954 – 1958), on hi realitza cursos d'història de l'art a càrrec de Frederic-Pau Verrié, professor que l'influirà al llarg de la seva trajectòria artística. Durant aquests anys també freqüenta l'estudi del pintor post-impressionista Joaquim Asensio Mariné, al carrer Sant Pere més Baix.

L'any 1959 inicia els seus estudis a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona (1959 – 1963), on hi realitza cursos de dibuix, pintura, procediments pictòrics, perspectiva i història de l'art, de la mà de professors com Miquel Farré, Mestres Cabanes, Subias Galter i Rafael Santos Torroella, de qui rebrà moltes influències. Simultàniament, completa la seva formació als tallers oberts del Cercle Artístic de Sant Lluc.
A més de la seva faceta artística, ha exercit de professor de dibuix a l'escola Eina de Barcelona (1975 – 2009) i de pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1989-2005).

Des de l'any 1966 treballa al seu estudi del carrer Sant Pere més Baix.

"El fonament de la pintura d'Artigau és el dibuix, racional, categòric, pròxim a la idea. El dibuix és, per a Artigau, el primer recurs expressiu i compositiu i és per aquesta raó que, segur de la seva aptitud pel dibuix, va a la recerca del color, amb el qual investiga, cerca i indaga els mòduls més adequats d'unificar la contrarietat dels caràcters reflexiu i intuïtiu, de la línia i del color."

Toni Marí, fragment de la presentació de l'exposició CERCANT L'OMBRA a la Sala Parés, 2006

Des de les seves primeres exposicions a l'Ateneu Barcelonès (1963) i a la Galeria Belarte (1965), ha realitzat més de 70 exposicions individuals i ha participat en nombroses exposicions col·lectives, principalment a les galeries René Metras, Adrià, Trece i a la Sala Parés.

La darrera exposició tingué lloc l'any 2012 a l'Espai Volart de La Fundació Vila Casas. Actualment podem trobar la seva obra a la Sala Parés i al Círculo del Arte, de Barcelona, així com a Cal Talaveró Verdú de Lleida.

Podem trobar obra seva en les següents col·leccions públiques i privades:

  • Museu d'Art Contemporani MACBA, Barcelona.
  • Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC, Barcelona.
  • Museo Nacional de Arte Contemporáneo Reina Sofia, Madrid.
  • Museo de Arte Contemporáneo, Sevilla.
  • Centro de Arte Contemporáneo, Las Palmas de Gran Canaria.
  • Museu Marítim, Barcelona.
  • Corporació Catalana de Radiotelevisió, Barcelona.
  • Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona.
  • Col·lecció Testimoni Fundació Caixa de Pensions de Barcelona, Barcelona.
  • Fundació Pere Vergés, Barcelona.
  • Fundació Vila Casas, Barcelona.
  • Fundació Eina, Barcelona.
  • Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona.

Enguany, ha estat treballant en la sèrie La ronda de Santa Caterina, que fa referència al món del mercat que duu el mateix nom i que freqüenta des de fa cinquanta anys. Aquesta sèrie és la que es presenta a Sant Joan de les Abadesses en primícia. Està formada per un tríptic i quatre peces més.

Fotografies de la inauguració:

artigau1

artigau2

artigau3

artigau4

Chikako Taketani - Altres Silencis

131020. Cartell Chikako Taketani. Altres silencis

Heu vist alguna vegada un ocell quiet a la punta d'una branca d'un gran arbre? Té una panoràmica excel·lent, res no li fa nosa; rep els primers raigs de llum del matí encalmat i a la tarda es gronxa al ritme del vent. El gran espectacle de la vida.

Així és com jo veia la Chikako Taketani el 2005, quan feia tres anys que era a Ripoll i vàrem fer l'exposició a la Vall de Núria.

Ara, després de més de set anys d'estar junts i de viure el món de l'art a fons, he captat el compromís que ella té amb l'obra ben feta, el tractament que hi fa a l'inici, com conforma els colors un cop i un altre: els treu, els posa, els torna a treure, com si els volgués fer sortir de dins uns núvols màgics, o com si tinguessin por de ser massa allò que són. Així ens fa entrar dins el seu silenci, un silenci mut on no arriba la paraula, com els grans silencis, que et deixen tots els camins lliures per poder sentir-los intensament.

Aquest joc d'emocions sostingudes en una atmosfera suau i densa ens fa entendre l'espai-temps, i ens ho proposa guiant-nos en els temes del viatge, com si fos un conte de fades: gats, ocells, peixos i els vaixells suspesos en l'aire, a punt per començar un nou somni. Els trens que crea la Chikako es troben immersos en el temps i són impregnats de màgia, fantasia i mirades perdudes. Ella ho sap extreure del seu món del Japó, on els trens van plens a vessar dins un silenci extrem, que són els altres silencis.

A través de la temàtica de les noies amb quimono, veiem els estats d'ànim que viu. Són joves amb aspecte desenfadat i liberal, inhibides del que puguin dir. En el seu treball conscient, amb el propòsit d'arribar a ser més profund i tenir més força, primerament deixà de pintar la boca, més tard, el nas i, en l'última sèrie, fins i tot els ulls. Crec que és aquí on la Chikako arriba a un silenci pur, amb el qual ens deixa muts i sense alè, penjats en aquest núvol del temps. Ella ens ho vol fer sentir, amb totes les aromes del viatge, del gran viatge que és viure.

Aquí tenim una pintura de tons pàl·lids i tendres, que enamora i endolceix el cor a tots els que estimem i sentim l'art de veritat i ens diu, silenciosament, que l'art només té una finalitat, que és buscar-se i trobar-se per aconseguir aquests petits plaers que ens dóna la vida.

L'exposició que presenta a l'Espai Art l'Abadia - Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses és un clar exponent de la seva creativitat. Escoltem, doncs, els silencis enmig d'aquestes pedres carregades d'història.

Domènec Batalla

Fotografies de la inauguració:

chikako1

chikako2

chikako3

chikako4

Alfonso Alzamora - Menina Rojo Rothko

 130629. Alfonso Alzamora. Menina. Rojo Rothko

En la cultura anglosaxona dominant, el culte al triomfador, al number one, al més veloç, al més ric, al més poderós i al més atractiu és aclaparador. Ha convertit l'existència en una cursa d'obstacles en què el més important sembla ser arribar el primer. Per contra, en aquesta mateixa cultura també es parla molt i bé del perdedor, the loser, d'una forma molt més poètica; sobretot al cine, el gran mitjà d'expressió cultural modern.

Els triomfadors són insofribles, fútils i previsibles. Els perdedors són més atractius. Tendres i vulnerables, porten escrit al front que, si bé és cert que naixem, fem el que podem i morim, també és veritat que mentrestant, la vida t'ofereix moments aïllats extraordinaris que convé aprofitar.

O no?

Abans de viatjar a Londres per inaugurar una exposició monogràfica sobre Meninas, l'octubre de 2008, seguia amb gran atenció el procés d'assecament del Tríptico rojo, tres teles de 162 x 130 cm cadascuna que estava pintant en aquell moment. Em preocupava que el vermell perdés brillantor. D'una banda, és important que hi prevalguin valors de l'indigo amb què està pintat el fons i, alhora, la transparència del text cal·ligrafiat sobre aquest color fosc quan encara és fresc és fonamental, però sé per experiència que aquest vermell, aplicat d'aquesta manera, té tendència a anar-se apagant a mesura que s'asseca l'oli.

Per tal que aquest joc de transparències i veladures existeixi, primer preparo amb cura el fons. Sobre el color blau fosc, quasi negre, acabat d'aplicar, cal·ligrafio tota la superfície de la tela amb un carbonet. La pressió del carbonet sobre el color tou obre solcs rítmics. Un cop s'ha assecat del tot, pinto el vermell amb un pinzell estil paletina, ample, i després passo sobre les pinzellades un drap amb el qual estenc el color fins que apareixen valors de l'indigo i la cal·ligrafia apunta amb el seu ritme inconfusible. El problema és que al mateix temps es va eliminant color i, per tant, intensitat cromàtica.

Aleshores vaig pensar en la possibilitat de fer una altra capa de vermell sobre de la primera, més centrada i amb una degradació lateral, per tal que la llum incideixi al centre i es vagi suavitzant cap a les vores. A més, segurament l'obra agafarà més volum, a la manera de l'Anish Kapoor que hi ha al CaixaForum (una obra singular: és, simplement, una protuberància a la paret). Cadascuna de les tres teles treballada independentment, sincronitzades, amb la mateixa intenció i un ritme idèntic.

Recordo haver llegit que Camille Corot deia que els quadres haurien de tenir sempre un sol focus de llum, almenys un de principal, que destaqui. Capaç d'atreure la mirada, de capturar-la. Un lluminós exercici de seducció. Després ve la resta del quadre, darrere d'aquest primer impacte. Pot ser la lluïssor d'una mirada, de la llum sobre l'espatlla d'una model, o un reflex del sol sobre l'aigua d'un estany.

Cadascuna de les teles del Tríptico pretén ser tota ella un únic focus de llum i d'atenció.

Vaig deixar l'aplicació del vermell sobre el vermell per la tornada, esperant que mentrestant l'oli s'assequés més. I aleshores va arribar Londres. I Rothko a la Tate Modern. Des del principi d'aquestes obres, de l'estil de Tríptico rojo, la seva presència i saludable influència han estat molt presents. Però quan vaig veure que el "secret" de la potència del seu color és que l'aplicava per capes, més d'una i més de dues, la meva gratitud cap a ell va adquirir encara més rellevància, si és possible.

Anish Kapoor, Corot, Rothko. També hi podria afegir Barnett Newman, sobretot el seu Vir Heroicus Sublimis, del MoMa: m'agrada com aborda el tema del vermell i de la mida. I Yves Klein, per la seva fidelitat a un color. La influència de Mondrian també es troba darrere de moltes obres prèvies, constructivistes, que han anat derivant cap a aquest únic vermell dominant. I el Quadrat blanc sobre fons blanc, de Malevitx. I Cy Twonly, naturalment, per l'elegància amb la que juga amb la cal·ligrafia i l'espai. I tots aquells que m'han mostrat camins, solucions, m'han explicat històries, m'han emocionat i, en algunes ocasions, com aquest Rothko de la Tate Modern, commocionat.

Ahir em vaig ficar al llit amb la sensació que havia de fer-ho, per fi: afegir vermell al vermell. Estava treballant en unes Meninas amb un fons vermell intens. Tenia vermell a les mans, a la samarreta, als pantalons, tenia vermell a l'ànima. I aquest matí, ben d'hora, he vingut a l'estudi i he atacat l'objectiu. El resultat és esperançador. El color ha experimentat una pujada espectacular. Ara s'ha d'esperar pacientment que s'assequi, a veure com queda. I si cal, com diu Rothko, hi afegiré una altra capa.

Tantes com sigui necessari.

Aquest matí, dilluns vint-i-set d'octubre de dos mil vuit, he sentit per fi la proximitat d'aquest quadre vermell que persegueixo des de fa anys.

Dues o tres capes de "vermell permanent mig" més tard, vaig patir un petit accident a l'estudi. Estava pintant una tela gran, recolzada a la paret, i, massa a prop, s'assecaven les teles del Tríptico, apilades unes sobre les altres, de manera que la que apuntava a l'exterior mostrava la cara, és a dir, la part pintada. Hauria d'haver-la posat al revés, per protegir-la, però volia veure com evolucionava el color, dia a dia, hora a hora. I va passar el que havia de passar: sense voler, vaig tacar el vermell amb pintura fosca, en un moment d'exaltació gestual a la tela del costat.

No me'n vaig adonar fins al cap d'uns quants dies: pel que sembla, el meu seguiment minut a minut no era tan estricte com jo em pensava. Les taques eren petites, però suficients perquè el conjunt se'n ressentís, i estaven seques i firmament instal·lades al seu llit carmesí. En aquestes obres tan essencials, qualsevol alteració, per petita que sigui, és enorme.

Vaig valorar la possibilitat d'intentar esborrar aquelles taques tan inoportunes, però sóc un restaurador pèssim i sabia que encara ho espatllaria més. Finalment vaig decidir ser valent, convertir el Tríptico en un Díptico i pintar sobre del descartat. Sé per experiència que una Menina sobre gairebé qualsevol composició és perfectament capaç de fer-la seva. En moltes ocasions he pintat el seu contorn poderós sobre Dameros, cadires (una sèrie anomenada Suite Nicea), Héroes Anónimos, collages diversos, i sempre els assimila, els fa seus. Fins i tot els fa millors.

Alfonso Alzamora
entre Creta y Sausalito

Fotografies de la inauguració:

alzamora1

alzamora2

alzamora3

alzamora4

Pep Admetlla - Som Enlloc

130624. Pep Admetlla. Som enlloc

En un poema de l'any 1914, Rilke, l'enlluernat, va escriure que "a tot ésser l'abraça un sol espai: el buit interior de l'univers". Pep Admetlla mira i llegeix. Devora Rilke amb idèntica passió amb què estudia la xarxa subterrània de venes i artèries o amb què dignifica el metall rovellat. Porta un llibre del poeta austríac ocult a la butxaca, marcat fins a l'extenuació, palpat amb un criteri transversal que tant el pot conduir a obrir un volum de neurologia, com a fer volar unes flors a l'interior d'un cub de formigó. Som davant d'un pensador de curiositat hiperactiva, un "metalingüista de les formes", segons l'amic Quim Español, que esquinça els compartiments estancs de cada disciplina, els travessa sense traumes, els barreja, n'extreu dreceres i en fa un de sol. Anatomia, arquitectura, pintura, disseny, física, matemàtiques, mística, poesia... El cervell d'en Pep Admetlla funciona com un calidoscopi polièdric, capaç d'integrar elements presumptament distants (i, àdhuc, contradictoris i contraindicats) i multiplicar els hemisferis sense la presència de llacunes ni caps solts. El nexe li és innat, i l'única possibilitat és -a la manera de l'I Ching- la impossibilitat i la mutació permanent. El seu projecte vital (i virtual, en tant que mental) és la creació d'una ciutat impossible, connectada per concepte i, en essència, amb els capítols inacabats de Les ciutats invisibles (1972) de l'admirat Calvino, que alhora és una reescriptura del Llibre de les meravelles del món de Marco Polo. Cada rastre, cada llavor, cada esbós, cada maqueta, cada obra d'en Pep Admetlla amaga el codi genètic sencer del seu espai de coneixement: la primera exposició, "Egipte", evocava una ciutat formalment articulada enmig del desert.

Una realitat artística sense en Pep Admetlla seria grisa i avorrida, monolítica i tramposa. Els petits registres de tot el que imagina s'uneixen i es concreten en un objecte físic newtonià. Com un conglomerat d'elements quàntics que no hi són, aquestes obres que deixaten els rastres mentals il·luminats s'han de cosificar i fer realitat provisional, amb matèria, en les "anarquitectures" i les estructures transitables, en l'articulació d'energies i en l'estètica relacional. El resultat és un altre món que conté tota la "intrahistòria", un cosmos combinatori que investiga l'escultura des dels mecanismes de l'escultura, que fa avinent la tècnica i l'ofici però també les coordenades estètiques que l'han conduït al seu resultat sempre obert. I la reflexió, fonda, sobre la solitud, la neurosi, la por, la descreença i el rigor de la creació (i de l'ésser) en unes maquetes i algunes peces sempre provisionals, incertes, fortuïtes. Aïllades.

L'exposició arrenca amb un autoretrat que inclou una pintura: la còpia de la Natura morta amb cistella de fruites (1599) de Caravaggio, hostatjat a la Pinacoteca Ambrosiana de Milà. El jo, a partir d'ara, desapareix, es fa i es perfà segons l'impuls, segons el clima del duel amb el fet creatiu, segons l'humor dels dubtes. Pep Admetlla no compila res. Una antologia seria un absurd irrisori: tot són maquetes de projectes, plànols, conceptes, dibuixos que celebren l'ara i l'aquí d'aquest enlloc que permet sentir, abandonar, "reelaborar". Com l'amor-passió que defuig la cotilla i el verí de la pauta. La casa del poeta, el cervell fumerós, el blau elèctric de l'hipotàlem, els punts vermells per no marcar el límit, la llibertat dels cilindres, les xarxes articulades i les desarticulades, xifres i lletres pertot, codis de l'inconegut i efectes de percepció simultanis, relectura de Bernini i de Prigogine, caos per endreçar-nos. La dificultat és la millor eina d'accés al coneixement global del món. Pep Admetlla no admet la lectura fàcil, el llenguatge ordinari ni la interpretació unidireccional. No hi ha bellesa sense cultura.

Ara, el Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses ofereix a Pep Admetlla aquest enlloc que necessiten les seves peces per respirar. El seu claustre romànic conviurà amb la modernitat intemporal de l'art d'un dels bons i, de ben segur, les pedres de l'espai i les escultures del no-espai acabaran compartint un mateix llenguatge. L'anatomia i el coneixement s'alimenten d'una transversalitat que els fa de cèl·lula mare, així com la llum -anhelada mitjancera apresa de Caravaggio- és intangible. Malgrat aquest presumpte topall, Pep Admetlla la recrea a partir d'escletxes i forats, la filtra entre formigons, la rebota des de l'univers, la concentra en unes peces que poetitzen la possibilitat. La suggereix i dóna resposta. Som enlloc. Som enlloc de la mateixa manera que som ningú. Amb permanència.

Anna Carreras

Fotografies de la inauguració:

admetlla1

admetlla2

admetlla3

admetlla4