fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS

Surroca - Calidoscopi Exposició Homenatge

130202. Surroca. Calidoscopi. Exposició homenatge

"El pintor ha de ser colorista"

"Jo només pinto pel color"

Aquestes dues frases resumeixen a la perfecció l'obra de Manel Surroca i Claret i com la seva mirada creadora copsava la realitat per transformar-la en pura emoció cromàtica, en lírica pictòrica; també ens donen pistes de la manera d'enquadrar la seva pintura. Debades seria fer una anàlisi exhaustiva del seu camí artístic: ni l'espai de la sala ni el d'aquestes quartilles ho permeten.

El color, deia unes ratlles més amunt: aquesta és la veritable raó de ser del seu discurs creatiu. Expressionisme amb tints mediterranis? Estètica fauvista? Sí, de fet sí... permeteu-me, però, defugir qualsevol isme reduccionista emparant-me novament amb un judici seu prou clarificador al respecte: només hi ha una classe de pintura i és la pintura bona. No cal, penso, afegir-hi res més.

Home de trajectòria vital llarga i fecunda, la totalitat del seu corpus artístic (anava a dir pictòric però això fóra pecar de gasiveria) és deutor d'una triple fidelitat a uns principis que ben aviat subscriví fermament.

Talment un eco llunyà, la seva formació escultòrica ressona en tots i cadascun dels seus quadres, tant a través de la composició com dels volums que emergeixen del seu mar de colors. Memòria i homenatge al seu germà petit Anton -que era el pintor-, mort prematurament als 25 anys just quan estava ultimant la seva primera exposició i que ell acabà i presentà sobreposant-se al dolor. Heus aquí l'inici del seu camí pictòric i la primera de les tres fidelitats esmentades.

La segona també té arrels llunyanes i amb data i noms concrets: novembre de 1949, Manifest Negre – Grup Lais. Avís per a navegants: cal no confondre la negror d'aquells anys de plom de la postguerra (in)civil franquista amb l'adjectiu del Manifest, car els seus signants, entre ells l'aleshores joveníssim Manel Surroca, tenien la voluntat de ser alhora revulsiu al dogmatisme imperant en els cenacles artístics i escletxa de claror. Vegeu-ho si més no: el negre, en pintura, significa llum; la llum és negre, car quan hom la introdueix en una tela, la resta de colors s'exalten pel contrast simultani.

Tres punts més encara del susdit Manifest per acabar de reblar el clau:

  • La pintura ha de contenir misteri, si no, no és.
  • L'art és creació, no imitació.
  • Un quadre és una superfície plana coberta de colors escampats segons un ordre determinat.

Tota la pintura de Manel Surroca, i subratllo el quantitatiu, es va mantenir lleial a aquests paràmetres: la segona fidelitat servida.

I la tercera? Doncs brolla tanmateix del redactat del Manifest Negre i prengué forma en una rebotiga del seu Camprodon natal, la sabateria de Can Gona.

Condemnem la submissió a marxants i compradors, resava un dels punts del Manifest, i acatar aquest supòsit no li fou fàcil -de fet no ho és per a pràcticament ningú - ja que li suposà l'opacitat als ulls del gran públic i la llunyania dels circuits barcelonins de galeries, concursos, exposicions... només recordar que Manel Surroca havia iniciat a partir de 1949 una carrera prometedora amb crítiques favorables i en sales de prestigi.

L'any del retorn a Camprodon, el 1957, posà un punt i a part a l'univers expositiu barceloní. Si bé és cert que l'allunyament i en certa manera trencament amb Barcelona li suposà la invisibilitat, pel que fa al seu procés creatiu aquesta llunyania no li suposà cap estrangulament, ans al contrari: la rebotiga de Can Gona es reconvertí en un recer on el seu hàlit pictòric prosseguí madurant i perfeccionant-se.

Pocs anys més tard es personava a la sabateria familiar una de les figures senyeres de la pintura catalana del segle XX: Joan Ponç i Bonet (1928-1984), instal·lat al petit veïnat de La Roca. En Manel mai n'ha amagat ni el seu mestratge ni la seva influència: són els anys de la seva pintura màgica, curulla d'al·legories, imatges i símbols. És l'univers Poncià passat pel sedàs surroquí.

Els darrers 25 anys de la seva vida significaren un girar full i retornà a la visibilitat pública si bé en l'àmbit del Ripollès, amb diverses exposicions a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon. Van ser també els dies en què elaborà obres de dimensions notables destinades a alguns edificis públics -Ajuntament, Escoles, Geriàtric- de la seva vila nadiua.

No és gens agosarat, doncs, afirmar que Manel Surroca fou un home que va néixer amb el desig de l'art i si aquest escrit començava amb un parell de cites del propi artista, una altra, amb el desig d'homenatge i reconeixement, el clourà:

Art és dir quelcom de la manera més bella possible, idealitzar la visió que un sent. Pintar amb el cor.

Eusebi Puigdemunt i Puig

Fotografies de la inauguració:

surroca1

surroca2

surroca3

surroca4

Josep Vernis - Pintura Escultura Vogits

121103. Josep Vernis. Pintura escultura Vogits

Des de mitjans dels anys seixanta, Josep Vernis ha bastit una producció artística rigorosa i coherent, fonamentada en la tensió dialèctica entre els elements formals del seu llenguatge plàstic: línia i color, figuració i abstracció, suport, textura i matèria. La seva eclosió com artista es produeix en un moment en què es viu el declivi dels informalismes -les abstraccions lírica i matèrica- i la recuperació de la figuració des de postulats diferents, fins i tot oposats: des de la iconografia freda i industrial del Pop-Art anglo-nordamericà, a les deformacions de matriu expressionista de la Nova Figuració centreuropea. La pintura de Vernis parteix inicialment d'aquest paisatge estilístic espigolant elements de procedència diversa, per a crear-ne una síntesi personal i un projecte artístic complex i estimulant. Des de la figuració deformada de Picasso -una influència, la cubista, de l'escola de Belles Arts-, a l'expressionisme lineal dels neofiguratius, i sense oblidar la impregnació de l'informalisme matèric, cabdal a Catalunya a través del mestratge que exerceix l'obra d'Antoni Tàpies.

Amb aquests vímets heterogenis, el llenguatge pictòric de Vernis està servit i a punt d'aixecar el vol. El conflicte, les tensions formals, seran un dels eixos vertebradors del llenguatge visual de Josep Vernis: tensió entre figuració i abstracció; entre l'orgànic i el geomètric; la dialèctica visual entre la línia i el color -entre el dibuix i la pintura-; la dicotomia entre la planitud del suport i les textures i materialitat de la pasta pictòrica, dels pigments. Fins i tot els contrastos violents en l'ús de gammes cromàtiques complementàries i la presència de colors agres, gairebé àcids. Tot remet a una obra crua i violenta, però a l'ensems poètica. Una poètica dominada per l'expressivitat, per la voluntat de formalitzar, de fer aflorar visualment, una realitat tan aspra com els colors i les línies amb els quals es representa.

Pel que fa als aspectes temàtics de la seva pintura, a partir d'una constant estilística expressionista, que el pas dels anys ha temperat, l'obra de Vernis cristal·litza en un tractament de la figura humana fragmentada i descontextualitzada, depurada de derives narratives i de tot allò anecdòtic. L'agressivitat de les interaccions entre les formes, com al·legoria visual de la violència en les relacions humanes, interpersonals -l'apel·lació al sexe, omnipresent en bona part de la seva producció- o socials; el crit; el dolor; la vida; la mort fins i tot. Vernis utilitza sovint algunes figures d'arrel clàssica, com ara Ícar, el brau o el Minotaure. Aquest darrer molt abundós en tota la seva obra, símbol i síntesi del component animal que nia en tot allò humà. Però, artista creador d'imatges potents i poc procliu al discurs i a la narració, utilitza aquests components mitològics com a dipòsits culturals i com a coartada per a la concreció visual del seu pensament, més que pel seu valor i contingut com a símbols literaris.

Respecte a les tècniques i materials, Vernis gaudeix d'una bona base adquirida durant la seva formació, i que ha projectat durant molts anys en la pedagogia artística, en els nivells de l'ensenyament secundari i universitari. Els seus procediments pictòrics són una síntesi entre tradició i modernitat. Parteix de la pintura a l'oli i els acrílics, que aplica en masses de colors, tan aviat espessos i texturats, com fluids o aplicats en forma de regalims i degoteigs. La utilització de nous materials, com els vernissos, ceres, òxids, ..., ha anat en paral·lel a la incorporació progressiva d'elements tridimensionals, que va obrir una via cap al collage i que ha desembocat en el relleu, en peces construïdes a base de vogits de fusta i on s'emfasitza la planimetria per damunt del color.

En els darrers anys, l'obra de Josep Vernis ha evolucionat cap a un enriquiment de la seva paleta cromàtica en detriment de la intensitat dramàtica en l'ús del color. També hi és present un cert gust per la valoració de l'objecte. Sobretot en les construccions a partir de fustes trobades i engalzades.

Un darrer element fonamental en l'obra de Vernis, és el fort component ètic que es deriva de la seva producció, però també de la seva actitud com a artista, i que s'ha traduït en la projecció cívica i social de la seva obra. Projecció concretada en camps tan variats com l'escenografia, el disseny d'interiors, el gravat, el cartellisme i l'obra pública en els formats de pintura mural i escultura. Tot plegat, conforma una obra marcada pel rigor i la coherència, tant estètica, com social i nacional.

Miquel Pérez i Mas
Professor d'Educació Artística a la Universitat de Vic

Fotografies de la inauguració:

vernis1

vernis2

vernis3

vernis4

Miralls amb memòria

miralls
Miralls amb Memòria
FOTOGRAFIA I FOTÒGRAFS, GIRONA
1860-1940

  •  web miralls memoria
  • web miralls memoria-001
  • web miralls memoria-002
  • web miralls memoria-003
     
  • web miralls memoria-004
     
  • web miralls memoria-005
     
  • web miralls memoria-006
     
  • web miralls memoria-007
     

 

Assumpció Mateu - La mirada del paisatge interior

120630. Assumpcio mateu. La mirada del paisatge interior

El seu viatge és precisament anar a l'encontre d'un mateix. També utilitza la pintura i l'escriptura, de la mateixa manera que la mirada és l'eix de la seva creació. Una mirada interior, perquè la llibertat -com a sentit de percepció- no té forma.

Assumir, mirar, sentir... per l'Assumpció és una actitud que s'allibera de la forma donada i tan sols el flux, el moviment intern, aconsegueix arribar a construir, a expressar-se a través del gest, el color, la matèria, l'espai...

Més enllà de la pell, de la textura, del so...hi ha el silenci de la mirada, la profunditat d'uns ulls que han saltat la barrera dels sentits.

La forma de treballar de l'Assumpció Mateu va relacionada amb la lentitud, la incertesa, el diàleg, la reflexió, i també necessita l'aïllament.

L'artista, com a lector del món, ha de saber guardar la seva independència.

Quan Gao defensa el fet pictòric, diu que tornar a la pintura "és tornar a la intuïció, tornar a les sensacions, a una existència plena de vida, a la vida mateixa, és tornar a l'instant present, a aquest instant etern present", però també a la fragilitat de l'ésser humà, "a l'individu fràgil".

Glòria Bosch

Kosme de Barañano reflexionava sobre la darrera obra d'Assumpció Mateu:

Aquesta sèrie constitueix una meditació emocionada sobre la naturalesa i la vida humana. És una amalgama de reflexió que va del rastre de l'existència del bosc a l'empremta del cor, barreja en l'alquímia de la pintura, tragèdia i felicitat, so i fragància, fi del amor i inici de cicle. El recorregut interior i la conducta exterior (l'obra pictòrica) són dos moments que encara que semblin separats, estan estretament lligats.

Com diu la pròpia mística sufí:

Mentre la gota no s'entregui al riu no podrà oblidar la seva condició de gota, tan sols al submergir-se en el riu i finalment unir-se al mar, mira amb els ulls del mar i ella mateixa es converteix en mar.

Fotografies de la inauguració:

assumpcio1

assumpcio2

assumpcio3

assumpcio4