Relació de les exposicions realitzades a l'Espai Art Abadia per ordre temporal d'exhibició a la galeria d'art de Sant Joan de les Abadesses
- Detalls
En observar l’obra de Camí és impossible no trobar-hi referències al passat. Però alhora ens resulta molt complicat situar aquestes referències en el temps. Aquest fet es deu segurament a la capacitat de l’autor d’assimilar en la seva obra el pòsit del temps i el batec profund de la humanitat.
Les seves escultures es troben entre la tradició i la modernitat; ens evoquen les pulsions més primàries i essencials de l’home actual i de tots els temps. I aquest fet s’explica, segurament, perquè en el fons ens parla de la vida des d’un punt de vista global, en tota la seva magnitud. L’obra de Camí transita entre la cara més fosca i terrenal de la vida i la vessant més etèria i elevada del viure.
La seva és una obra de síntesi, que pesa, que s’arrela profundament a la terra —els materials que utilitza, respectats i potenciats alhora, ens hi remeten— però alhora els volums, rotunds i hermètics, tenen quelcom d’eteri i misteriós. Les seves escultures es presenten davant nostre amb posat monolític, com monuments alçats a uns déus que ja hem oblidat. Se’ns apareixen com expressions votives i rituals que generen espais de reflexió, d’alliberament i opressió que, en tota la seva contradicció, ens ajuden a viure.
Totes les obres exposades tenen —sempre des d’una estranya poètica macabra— una dosi de saviesa llunyana, una crua presència de realitat i alguna cosa de sentit profètic. D’alguna manera ens evoquen ritus que no coneixem però que intuïm. Aquesta aproximació al transcendent, imprescindible en tot acte de creació, contrasta alhora amb una consciència crua de present i finitud. L’exposició Refugi d’ànima s’aproxima a estones, en el seu conjunt, al memento mori, encara que aquest vanitas dissimulat és sempre esperançat. És el reflex d’algú que sap que ha de morir però que anhela i reclama eternitat.
Aquesta exposició marca a través del seu itinerari una mena de camí iniciàtic. Cal endinsar-s’hi, pas a pas, obra a obra, per comprendre la reflexió sentida que l’autor ens planteja sobre la cruesa meravellosa del viure. Aquest cor de veus silenciades, acompanyat de tambors xamànics, ens interpel·la. Ara només depèn de nosaltres decidir seguir, o no, els seus cants.
Bernat Puigdollers
Historiador i crític d’art
Fotografies de la inauguració:
- Detalls
Pedragosa, poeta de la geometria
La llatinada que ha triat Beta Albuixech per a titular aquesta exposició em sembla summament encertada perquè no només és una expressió de les que tant agradaven a en Joan Pedragosa sinó perquè, com descobrireu en visitar les sales del Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses, la perfectio formae, és a dir, la perfecció de la forma, va ser el lema que va guiar el treball d'aquest creador que és molt més conegut com a dissenyador gràfic capdavanter que com a explorador de les formes de tres dimensions.
És cert que Pedragosa va ser una figura clau d'aquella generació que els anys seixanta del segle passat va promoure, en el món de la comunicació gràfica, la revolució que suposaria el canvi dels esquemes avorrits de fer publicitat que imperaven aleshores, per unes propostes gràfiques atractives, carregades de força i innovadores en les formes i en el fons. Però també és innegable que la seva contribució al disseny gràfic passa pel domini constructiu que tenia, que apareix en qualsevol de les seves obres, i que l'acabaria convertint en un expert en el packaging, matèria que impartiria a les escoles Massana i Elisava. De fet, si repassem el conjunt de la seva producció gràfica, que inclou cartells, catàlegs, sobrecobertes, logotips, tipografies, alfabets, retallables, etc., i fins i tot els projectes d'interiorisme, veurem que tots els seus treballs responen a una racionalitat geomètrica i que el seu modus operandi responia a la necessitat d'estructurar amb ordre tot allò que dissenyava. Per això no ens sorprèn que ell mateix, el 2002, escollís el títol "La geometria com a seducció" per a denominar una de les seves exposicions, en una elecció que no feia res més que ratificar la seva voluntat constructiva.
Aquesta inclinació natural podríem atribuir-la a dos factors, un directament relacionat amb la formació que la seva Badalona natal va rebre per part del tecnòleg Pere Casajoana, qui el va iniciar en el camp del dibuix lineal i l'estètica industrial, i l'altre que el trasllada a Lausana, on va tenir el privilegi de treballar entre el 1960 i el 1962, en el moment en què l'escola suïssa de disseny portava a les últimes conseqüències els esquemes gràfics de l'alemanya Bauhaus i configurava uns codis expressius austers i essencialistes, que s'allunyaven de la retòrica publicitària dels anys cinquanta, plena de pintoresquisme, però poc eficaç comunicativament, que marcaria el seu treball sense que aquest perdés, però l'emotivitat mediterrània.
Així, si en uns catàlegs de l'any 1958 , en cartells com el de la Fira de Mostres de 1960 o en marques com la que va fer a Fogo el 1961 ja que es percep aquesta intenció de posar ordre, d'articular i construir les seves formes en el pla i en l'espai, és en els retallables articulables, mòbils i dissenys volumètrics que va fer a partir del 1964, quan es manifesta palesament aquesta manera de fer, una forma de treballar que aniria agafant complexitat a partir del 1970 i que en una evolució natural l'acabaria portant a l'escultura, una escultura dominada pel rigor minimalista, que realitzà amb alumini, bronze, zinc i acer i que desenvolupa unes formes pures, nues, que combinen les rectes i les corbes en un diàleg subtil i harmònic, que, com la resta de la seva obra, no està mancada de poètica, d'un vigorós sentit del color i d'una indefugible inquietud metafísica.
Daniel Giralt-Miracle
Fotografies de la inauguració:
- Detalls
Francesc Artigau Seguí (1940)
Neix a Barcelona en el si d'una família d'artesans vinculats al món de "l'atrezzo" del teatre, on hi treballa dels catorze als vint anys, una etapa que el marcarà en l'hàbit i el gust pels pigments.
Amb 14 anys entra a estudiar a la secció IV de l'Escola d'Arts i Oficis d'Hostafrancs (1954 – 1958), on hi realitza cursos d'història de l'art a càrrec de Frederic-Pau Verrié, professor que l'influirà al llarg de la seva trajectòria artística. Durant aquests anys també freqüenta l'estudi del pintor post-impressionista Joaquim Asensio Mariné, al carrer Sant Pere més Baix.
L'any 1959 inicia els seus estudis a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona (1959 – 1963), on hi realitza cursos de dibuix, pintura, procediments pictòrics, perspectiva i història de l'art, de la mà de professors com Miquel Farré, Mestres Cabanes, Subias Galter i Rafael Santos Torroella, de qui rebrà moltes influències. Simultàniament, completa la seva formació als tallers oberts del Cercle Artístic de Sant Lluc.
A més de la seva faceta artística, ha exercit de professor de dibuix a l'escola Eina de Barcelona (1975 – 2009) i de pintura a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1989-2005).
Des de l'any 1966 treballa al seu estudi del carrer Sant Pere més Baix.
"El fonament de la pintura d'Artigau és el dibuix, racional, categòric, pròxim a la idea. El dibuix és, per a Artigau, el primer recurs expressiu i compositiu i és per aquesta raó que, segur de la seva aptitud pel dibuix, va a la recerca del color, amb el qual investiga, cerca i indaga els mòduls més adequats d'unificar la contrarietat dels caràcters reflexiu i intuïtiu, de la línia i del color."
Toni Marí, fragment de la presentació de l'exposició CERCANT L'OMBRA a la Sala Parés, 2006
Des de les seves primeres exposicions a l'Ateneu Barcelonès (1963) i a la Galeria Belarte (1965), ha realitzat més de 70 exposicions individuals i ha participat en nombroses exposicions col·lectives, principalment a les galeries René Metras, Adrià, Trece i a la Sala Parés.
La darrera exposició tingué lloc l'any 2012 a l'Espai Volart de La Fundació Vila Casas. Actualment podem trobar la seva obra a la Sala Parés i al Círculo del Arte, de Barcelona, així com a Cal Talaveró Verdú de Lleida.
Podem trobar obra seva en les següents col·leccions públiques i privades:
- Museu d'Art Contemporani MACBA, Barcelona.
- Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC, Barcelona.
- Museo Nacional de Arte Contemporáneo Reina Sofia, Madrid.
- Museo de Arte Contemporáneo, Sevilla.
- Centro de Arte Contemporáneo, Las Palmas de Gran Canaria.
- Museu Marítim, Barcelona.
- Corporació Catalana de Radiotelevisió, Barcelona.
- Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona.
- Col·lecció Testimoni Fundació Caixa de Pensions de Barcelona, Barcelona.
- Fundació Pere Vergés, Barcelona.
- Fundació Vila Casas, Barcelona.
- Fundació Eina, Barcelona.
- Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona.
Enguany, ha estat treballant en la sèrie La ronda de Santa Caterina, que fa referència al món del mercat que duu el mateix nom i que freqüenta des de fa cinquanta anys. Aquesta sèrie és la que es presenta a Sant Joan de les Abadesses en primícia. Està formada per un tríptic i quatre peces més.
Fotografies de la inauguració:
- Detalls
Les paraules seran més que paraules
Perquè tindran claror
I, a voltes, ànima.
Gerard Sala
Quan l'Espai Betúlia Centre de la Paraula i les Lletres de Badalona començava, tot just a caminar, vam proposar a Gerard Sala una col·laboració pensant en la seva doble vessant de pintor i de poeta. Ens va semblar que el foment de l'experimentació per part dels creadors quant a la interrelació entre la literatura i les altres disciplines artístiques, que és un dels nostres principals objectius, quedava molt ben representat i reflectit en l'art i la persona de Gerard Sala. No és tan fàcil trobar un "pintor-poeta", un sol artista que freqüenti els dos móns, els dos llenguatges, que hi convisqui, i els faci conviure, que treballi amb els dos i n'investigui els viaranys més amagats, els que no són perceptibles a una primera mirada.
La nostra proposta va plaure l'artista que, evidentment, ja tenia part del trajecte recorregut, i de seguida va acceptar el repte amb gust i mestria, perquè en realitat li demanàvem que es capbussés en un terreny que no li era gens aliè, que caminés pels límits dels llenguatges, més concret: pel límit del traç que escriu el seu pinzell i pel límit vers que dibuixen els seus poemes.
La nostra sorpresa i admiració davant el resultat que ens presenta l'artista no ha trobat encara paraules per l'agraïment, perquè Gerard Sala, inconformista, curiós de mena, dialogant alhora que solitari que cerca, va voler encarar-se al repte anant a pouar a la font de totes les arts: la Natura, l'única mare capaç d'ensenyar(nos) tota la saviesa.
En una lliçó d'humilitat, plena de subtilitat i de matisos que sala va voler anomenar com l'esperit intangible llum, aigua, aire, ens va regalar la seva vivència més íntima del que és el seu procés creatiu. Un procés – que ara sabem – que comença en una passejada per la natura amb els sentiments oberts al missatge, expectant davant el misteri que s'hi amaga. Només els que saben mirar hi veuen, només els silenciosos són capaços d'escoltar per després traslladar al seu estudi la vivència i transformar-la en art: ja sigui plasmant-la en els traços de pinzell, ja sigui amb paraules per trobar el correlat lingüístic en forma de vers.
Per això les paraules del poeta són: "paraules secretes de color blau" i "anuncien el silenci de la llum als silenciosos", per això el blau esdevé el color representatiu dels tres elements que ell considera bàsics i imprescindibles: llum, aigua i aire. Per això astres, obres, bardisses, espígol, l'arbreda, núvols, la boira, pluges, llàgrimes, etc., esdevenen formes i éssers ingràvids que habiten els seus quadres de la manera més suggerent per als que tenen ulls per mirar des de silenci, per als que estan disposats a admetre la reflexió profunda que ens trasllada l'artista.
La mirada pictòrica i poètica de Gerard Sala il·lumina tot el que veiem representat en la natura/vida, però, i sobretot, ens ajuda a descobrir tot el que no veiem, l'intangible, el que dóna la dimensió espiritual a l'home i el que el diferencia dels altres éssers vius amb els quals comparteix l'hàbitat, el planeta. En aquest conjunt d'obres, divuit quadres i divuit poemes, que són un tot invisible, un missatge que es complementa gradualment per mostrar-nos un univers molt ric i complex, alhora que subtil, formes i paraules es fusionen harmònicament en una dansa etèria capaç d'emocionar a aquells que, com l'artista, també cerquen – perquè hi creuen fermament – darrere del color i de la paraula tot el que és en aparença invisible a la mirada.
Isabel Graña
Fotografies de la inauguració:
TURISME I CULTURA
