El títol i el text que he escollit per aquesta mostra són els mateixos que acompanyaven, en altres exposicions, algunes de les peces presents en aquesta mostra. En aquesta ocasió, l'exposició està configurada amb la voluntat de mostrar el treball de moment si períodes amb suggeriments variats, amb propostes diverses i tècniques de diferents disciplines, dibuixos, escultures i pintures, amb la determinació de mostrar un fragment del meu treball en cadascuna d'elles.

Heus aquí el que escriu Hans-Georg Gadamer en el capítol El simbolisme en l'art del seu llibre L'actualitat d'allò bell: "Què vol dir símbol? És, en principi, una paraula tècnica de la llengua grega i significa tauleta de record".

Antigament, l'amfitrió regalava a l'hoste l'anomenada TESSERA HOSPITALIS, una tauleta, la qual partia i en conservava una meitat per a ell i en regalava l'altre a l'hoste per tal que, si al cap de trenta o cinquanta anys tornava a la casa un descendent d'aquell hoste, es poguessin reconèixer mútuament ajuntant els dos trossos. Es tractava d'una ena de passaport de l'època antiga. Aquest és el sentit tècnic originari de la paraula símbol, allò amb què es reconeix un antic conegut.

El meu treball es podria dir que és la meitat de la tauleta, l'amfitrió. Vosaltres, els hostes, amb la vostra mirada, aporteu la imprescindible altra meitat.

Josep Ricart i Rial, octubre 2014

Fotografies de la inauguració:

Al pie del monte Gais, habiendo pasado ya de la yerma pantanosa a la más fértil tierra arcillosa, discurre el Salzach al atardecer. Allí, en la ribera del río, a la altura de ese peón llamado "roca primitiva", me vino una vez al encuentro un hombre que, mirando el peñón levemente sobresaliente y las oquedades en él socavadas, dijo: "El mundo es antiguo, ¿verdad, señor Loser?".

Peter Handke, El chino del dolor

És el món de Mayte Vieta un estat de somni que esquiva la insuportable levitat de l'ésser?

D'ençà dels seus inicis, el treball de Mayte Vieta (Blanes, 1971) ha estat centrat en la plasmació de mons atemporals que desprenen una gèlida sensació de solitud; fragments de vida, de memòria i de presència es dissolen en la immensitat de la natura. I, on s'amaga l'instant? Aquelles partícules de temps que contenen tot allò que no té cabuda en la forma, com la levitat o la fragilitat, i que obren un abisme entre el moment viscut i la imatge retratada. El cos, inert i nu, levita ara enmig de la foscor de l'oceà en un gest que ens remet a l'origen i que se sap sotmès a la voluntat de la natura.

Les set obres que componen la sèrie "Cuerpos de luz" funcionen a mode de seqüència; intervals, moments, segons que evoquen el temps fugit i que ens situen just en el llindar que limita realitat i ficció. La dificultat del procés de treball d'aquesta sèrie —elaborada en la foscor de la nit d'un mes de novembre al mar de Blanes— no és un fet aïllat en la trajectòria de Vieta; la necessitat de localitzar territoris concrets, sovint somiats, la condueixen als confins de la terra en un posicionament de constatació que l'home queda reduït davant la incommensurable majestuositat de la natura.

Les pulsions romàntiques de l'obra de Mayte Vieta repten l'espectador a trobar la manera de conciliar un sentiment de desemparament extrem amb la voluntat de participar en la immensitat de l'univers; una tensió que ens remet a El monjo contemplant el mar, de Caspar David Friedrich, obra arquetípica en la representació d'una voluntat humana que troba els seus límits en la determinació còsmica. La dualitat: desproveït de tot artifici, el cos es concentra i s'estén, s'abandona i es recupera, en una dansa que se situa a mig camí entre l'inconscient i el món tangible. Tanmateix, el cos en l'obra de Vieta i a diferència de la figura de Friedrich, expressa un sentiment de pèrdua que es reflecteix en la recerca constant d'un retorn a un estadi de primigènia gestació.

Natàlia Chocarro Bosom

Fundació Vila Casas

Fotografies de la inauguració: