fbpx
TwitterFacebookYoutubeRSS

Agustí Centelles - Retrats de Guerra

160116 centelles

D'ençà dels seus inicis, la Fundació Vila Casas ha centrat la seva mirada en el llenguatge contemporani de tots aquells autors que, coneixedors del seu present, projectaren la seva relació amb aquest mitjançant una determinada disciplina plàstica i estètica.

En l'actualitat, aquest desig de contribució en la configuració i definició de la història recent de l'art contemporani català ha donat lloc a tres àmplies col·leccions –de pintura, escultura i fotografia- que formen un patrimoni artístic de rellevància.

És en aquest context de promoció i coneixement de l'art contemporani català que se situa la present exposició, una mostra que parteix de l'adquisició, l'any 2010, d'unes imatges d'Agustí Centelles, les darreres còpies d'autor que quedaven al mercat, i que romangueren, així, a casa nostra.

Positivades pel seu autor en la dècada dels 70 del segle passat, aquesta col·lecció de més de 100 imatges dels anys de la República i de la Guerra Civil reflecteixen el tarannà innovador d'aquest reporter de la imatge que fou capaç de prendre el pols als esdeveniments del seu moment amb intel·ligència visual i instint informatiu.

Agustí Centelles i Ossó
(el Grau de València, 1909 – Barcelona, 1985)

La càmera fotogràfica que el seu pare li regalà als 13 anys va ser determinant en el futur del qui avui és considerat el primer fotoperiodista català. El 1923 ja es va inscriure a l'acabada de fundar Agrupació Fotogràfica de Catalunya i va començar a col·laborar amb el diari El Día Gráfico, i fins que es va poder establir pel seu compte el 1934 va treballar amb Josep Badosa, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents, reconeguts fotògrafs de premsa. La qualitat i l'oportunitat de les seves fotografies, en especial les que va fer durant els Fets d'Octubre, van fer que el seu treball fos reclamat no només per la premsa barcelonina sinó també per les agències estrangeres, de manera que les seves fotografies es van publicar en les revistes internacionals més prestigioses.

A partir del 19 de juliol de 1936 va seguir i fotografiar els esdeveniments derivats del cop d'estat i de l'inici de la guerra. Després de col·laborar activament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, ingressà en el DEDIDE (Departament Especial d'Informació de l'Estat) on s'ocupà del gabinet fotogràfic, cosa que més tard també faria al SIM (Servei d'Informació Militar), motiu pel qual la seva pròpia producció fotogràfica és gairebé inexistent en aquell període.

El gener de 1939 es va exiliar a França, on va marxar enduent–se una maleta en la qual portava gairebé 5.000 negatius que podien comprometre els defensors de la República, un material que conservà amagat fins després de la mort del dictador. Passà pels camps de concentració d'Argelès–sur–Mer i Bram, abans que el setembre d'aquell any aconseguís la llibertat i s'instal·lés a Carcassona, on treballà en un estudi fotogràfic i col·laborà amb la resistència francesa.

El 1944 tornà a Reus i el 1947 s'instal·là a Barcelona. A partir d'aleshores, i per haver estat "inhabilitado para el ejercicio de la profesión" pel govern franquista, es dedicà a la fotografia publicitària i industrial, cosa que va fer a través de diferents agències de publicitat i en un semianonimat, que perdurà fins al 1978 quan el gremi de fotògrafs i la premsa, i també la crítica i les institucions, van començar a reconèixer públicament la seva obra i la seva trajectòria.

Morí el 1985, havent rebut diversos guardons, entre els quals el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (1984).

Fundació Vila Casas

Fotografies de la inauguració:

centelles1

centelles2

centelles3

centelles4

Llorenç Melgosa - Detritus

151107. Llorenç Melgosa. Detritus

Una història de reconeixement

A principis dels anys 70, en els meus inicis en aquest meravellós món de la imatge fotogràfica a través de l'excursionisme, vaig descobrir per primer cop els indrets abandonats. En aquell cas, bàsicament petits pobles de muntanya en els quals l'estat dels llocs et feia pensar que els seus habitants, pertanyents a l'èxode del món rural a la menys o més gran ciutat, havien fugit a corre-cuita com si una maledicció hagués sobrevingut a les seves respectives comunitats. Habitualment eren llocs molt aïllats, dedicats únicament a l'agricultura i ramaderia de subsistència i comunicats únicament per camins de ferradura.

Ara bé, potser el que més em va copsar en aquestes descobertes va ser trobar calaixeres amb llurs calaixos més o menys plens de roba i de tot tipus de documentació personal no oficial de la família, tals com cartes i fotografies de fills enviades des del front de batalla de la passada Guerra Civil, o de parents més o menys llunyans. Ens entreteníem llegint-les amb una curiositat fora de límits. Amb la meva incipient afició a la fotografia i totalment mancat de tècnica, fotografiava tot allò que em cridava l'atenció d'aquells llocs, tant buits de vida humana com plens de presències. A banda de tot això i d'una manera inconscient, estava endinsant-me en el meu projecte Detritus del que us en parlo aquí.

L'any 2013, el meu fill Marc, a punt de finalitzar els seus estudis de fotografia a l'IEFC de Barcelona i, després d'haver tingut contacte amb el món fotogràfic dels llocs abandonats, encisat pren la determinació de fer el treball de final de carrera sobre aquesta temàtica i m'apareix un dia amb un petit llistat dels llocs on vol anar a capturar. El primer que té pensat és un petit poble d'Alt Àneu al qual només es pot accedir a peu. A banda d'estar a una distància considerable, aquest indret no és altre que Àrreu, un lloc idíl·lic. Em demana que li faci de taxista i jo, atrevit de mi, l'intento convèncer d'anar a algun altre lloc més a prop. No es deixa, i finalment, un cop jo aclareixo que no penso anar només de xofer, agafem cadascú el nostre equip i ens posem en marxa cap al Pirineu. En arribar, quedo encisat. Un cop m'introdueixo en una d'aquelles cases, el meu encís es desborda, els records s'acumulen i com si un ressort intern es disparés, torno a quedar enganxat en aquell indret. M'agrada previsualitzar cada imatge al detall, els enquadraments complexos, em deleixo a les penombres i com que també sóc un maníac del detall, utilitzo apertures mínimes. Tot això m'obliga a treballar amb trípode i exposicions llargues. Tot plegat, després de 6 o 7 hores de captura, veig que els llocs deixats de la mà de Déu m'han tornat a fer seu.

Un cop arribat aquí, torno a tenir un cuquet intern que m'obliga a continuar recercant nous llocs i fotografiar-los. Amb el meu ingrés a Facebook, el meu mur esdevé la primera sala d'exposicions per al nounat projecte Detritus. Un cop tinc una diversitat temàtica de llocs capturats (fàbriques, habitatges, molins, estacions, etc.) presento un projecte d'exposició a l'Institut d'Estudis Ilerdencs i queda aprovat. L'exposició Detritus, amb 45 imatges de gran format impreses sobre vidre i 36 imatges més sobre paper comentades mitjançant escrits fets a mida i d'altres d'autors diversos, tot fet per l'antropòloga Patricia Rocha Antonelli.

CONCLUSIÓ. Un treball d'aquest tipus i a la meva edat no és fàcil escometre'l només des del vessant expositiu, no m'haguera donat la força necessària. Aquesta força addicional l'anava trobant les estones de silenci i observació en els llocs on capturava, gairebé sempre sol. És impressionant la quantitat de preguntes existencials que es van generant, una darrere l'altra, tal com vas recorrent els indrets: ara un moble, ara la decoració d'una cambra, ara una prestatgeria buida, un cistell ple de pols, un armari gairebé destrossat, un sostre caigut... El silenci i les presències absents dels llocs et fan sentir de tal manera que, finalment, t'alies a ells com en una abraçada d'amic. Paraules com "injustícia" o "menyspreu" et vénen a la ment, fins a arribar a un punt que et transformes en una espècie de defensor de les causes perdudes i et dius a tu mateix: "Tota aquesta riquesa i treball que va ser, tot aquest servei entregat a persones ara per ara anònimes, no pot desaparèixer mai més." Penso també que una societat que permet això pateix alguna malaltia, segur. Com a conseqüència de tots aquests pensaments, decideixo anar a recercar la bellesa dels llocs i, paral·lelament, apareix la meva vessant interna de fotògraf documentalista, que em fa investigar per tal de trobar nous llocs, els quals han fet possible aquest treball, per altra banda, no acabat.

Espero que tot plegat serveixi per retornar una mica de dignitat i allunyar de l'oblit aquests llocs que en el seu moment àlgid van entregar el que tenien als seus usuaris, els quals crec que mai van imaginar ni de lluny que acabarien les seves vides fagocitats de nou per la natura.

Fotografies de la inauguració:

Melgosa

Melgosa1

Melgosa2

Melgosa3

Frederic Amat - Fil de la Nit

151018. Federic Amat

a F. Amat

Em vas dir que entre la nit i el número vuit passava alguna cosa estranya. Jo vaig somriure sense creure't massa. Deies que en moltes llengües hi havia una proximitat misteriosa.

nit/vuit, nuit/huit, acht/nacht, noche/ocho...

M'hagués agradat saber-ne més però no tenia gaire temps perquè estava dibuixant el número vuit. Viure és dibuixar incansa¬blement, infatigablement, interminablement el número vuit. Dibuixar-lo, pintar-lo, gravar-lo sobre totes les coses del món. Per no sentir el buit que ens envolta i ofega. I així sóc jo mateix qui agafa el fil de la nit per teixir un vel d'indiferència blau. Però, a vegades, em deslliuro de la por tèrbola i, cansat d'estar cansat, em faig la pregunta que canvia una vida: quina és la teva nit? Llavors, els fils de la nit són les esteles que va deixar una estrella en caure a la Terra. No, no sortirem mai de la nit perquè la portem amb nosaltres. Els fils que creixen en el jardí nocturn ens empresonen i, alhora, ens fan lliures. El fil de la nit, els fils maleïts que mai no podrem entendre.

Santi López-Petit

 

Fotografies de la inauguració:

Amat

Amat1

Amat2

Amat3

 

Waltraud Maczassek - Sonido del Origen

150502. Walltraud Maczassek. Sonido del origen

La creación artística ofrece varias interpretaciones. En el caso de Waltraud Maczassek, podemos ver su obra en conjunto como un proceso de génesis, con un desarrollo que nos lleva de unas formas nacidas del caos primigenio propio de toda obra de arte, a una clarificación que cristaliza en geometría que posteriormente se flexibiliza hasta ocultarse en un nivel invisible del cuadro. No es un fruto que surja ni solo, ni principalmente, de la razón, en un acto voluntario, sino en obediencia a una voz interior.

El punto conceptual de llegada será el de la conciliación de los contrarios. La serenidad, el remanso de las aguas que no cesan, sin embargo, de fluir. Signos de esta inquietud, de este anhelo, denotan una necesidad espiritual. Todo fluye, y no hemos de dejarnos atrapar por las cosas, para nada que impida la identificación con el cosmos, evocado en estas pinturas, para fluir también. Aparecen pequeñas manchas o trazos que pueblan el espacio y crecen armónicamente, con ritmos musicales de fina sensibilidad. La música es siempre el último y más profundo estadio de la obra de arte. Una música silente, que sólo podemos oír si nosotros, física y mentalmente, permanecemos en el mismo silencio que guarda la obra.

Estas tres fases están implícitas en cada una de estas obras, han pasado por ellas y, al mismo tiempo, podemos observarlas en el conjunto, visto como una sola obra. Son distintos momentos de identificación con el cosmos, que producen la sensación de universos paralelos en constante crecimiento. La producción de Waltraud Maczassek constituye, en conjunto, una unidad y, al mismo tiempo, como en toda realización verdaderamente creativa, cada cuadro es una entidad distinta y autosuficiente, que tenemos que considerar única. La creación artística está siempre realizada en un proceso en que el creador opera en un plano donde el espacio interior, el de su mente, es uno con el exterior. Espacio y tiempo se han fundido en el momento de la creación para el artista, como lo harán en la contemplación atenta del espectador.

José Corredor-Matheos

 

Fotografies de la inauguració:

Waltraud

Waltraud1

Waltraud2

Waltraud3