Les previsions meteorològiques no eren bones, però al final, com va passar dissabte passat, el temps va acompanyar i va permetre l'estrena de "Terra de Monestirs" al claustre del monestir de Sant Joan en el marc del Cicle de Representacions del mite del Comte Arnau.
El programa des del punt de vista musical era prometedor: sardanes de compositors majoritàriament clàssics dedicades a monestirs catalans: Pau Casals, representat per la coneguda "Sant Martí del Canigó", però també peces de Francesc Basil, Josep M. Bernat – la seva deliciosa "Un racó de claustre" obrí el concert- i Ricard Viladesau, sempre precedits d'un text literari al·lusiu a cada monestir recitat per Eva Trullàs.
La primera part del concert acabà amb una obra certament sorprenent: "l'Atalante", de Marc Egea. La seva inclusió estava justificada no tant per la temàtica sinó per la curiosa fusió de la cobla amb la viola de roda. Marc Egea va demostrar un domini virtuós de la viola de roda en un llarguíssim solo i va mostrar els diversos registres que pot assolir aquest desconegut instrument que, és clar, estava amplificat per tal d'equilibrar el potent volum sonor amb la cobla.
La segona part va tenir un aire més local. A part de l'enèrgica "A Montserrat" de Pérez Moya, vàrem gaudir de la premiada "El Comte Guifré", del jove compositor Joan Vila Safont, que acudí al concert; "Monestir de Ripoll" de Puigferrer, i de dues obres dedicades a abadesses de Sant Joan: d'una banda la preciosa sardana "Adalaisa", del santjoaní Ramon Serrat, i per l'altra el poema simfònic "Ingilberga" de Paco Viciana, una obra que malgrat tenir vint anys, tot just era el segon cop que s'interpretava. Es tracta d'una peça estructurada en diversos moviments, de caràcter descriptiu, basada en la vida d'Ingilberga, la darrera abadessa, i l'expulsió de les monges de Sant Joan. Una obra interessant, força exigent per a la cobla, i ben treballada. El seu autor va ser present a Sant Joan i va ser llargament aplaudit pel públic.
Encara queda molt camí per recórrer en el camp dels concerts de música de cobla. Encara costa que el públic s'hi apropi deixant de banda els prejudicis: als no sardanistes els costa desvincular la música de cobla de la manifestació folklòrica i assumir la vàlua musical indiscutible de moltes sardanes de concert i altres peces com les que es van sentir dissabte, i , en canvi, als sardanistes els costa de sentir sardanes fora del context de les ballades, on no prima tant la qualitat musical com que les que s'interpretin siguin balladores a qualsevol preu. Enmig d'aquesta tensió, els concerts de cobla i la fusió amb altres àmbits musicals van obrint-se camí, tot buscant un públic que existeix, com han demostrat últimament Roger Mas i la cobla Sant Jordi.
L'important és que aquests concerts siguin tractats amb la dignitat que escauria a qualsevol concert de música clàssica. Això és el que va voler agrair a l'organització el director, Jordi Molina, en les paraules que va adreçar als assistents al final del concert, ja que malauradament, no és el cas més freqüent. Esperem que les retallades no impedeixin que "Terra de Monestirs" es pugui anar interpretant arreu del país; la proposta s'ho val.
Crònica de Marcel Miquel
